Es pot dubtar poc, o res, de la ‘inquebrantable’ adhesió de Joan Laporta a la figura de Francisco Franco a la vista dels fets, notables, que ho ratifiquen. Ja va ser notori acollir en el si de la seva junta directiva de 2004 a un membre de la Fundació Francisco Franco, concretament al seu cunyat, Alejandro Echevarria, entre altres motius perquè qui va cuidar que fos possible l’aval del president en 2003 va ser el seu sogre, el poderós i respectat empresari Juan Echevarria personatge destacat del règim i beneficiari d’aquest entorn de la dreta més tradicional i al límit d’un extrem que sens dubte el seu fill Alejandro va creuar sense el menor rubor ni preocupació.
Un any abans, no obstant això, s’havia produït un episodi fins i tot més definitori de la necessitat de Joan Laporta de protegir la figura de Franco, el dictador, el qual hauria estat un pas intolerable per al seu entorn familiar com ho va ser impedir que el FC Barcelona li retirés les dues distincions imposades al ‘Caudillo’ al llarg de la complexa relació del club blaugrana amb el govern franquista.
A petició de la Plataforma d´Amics de Josep Suñol i aquest setmanari, El Triangle, van plantejar al club que retirés els honors al dictador. Se suposava que, 28 anys després de la mort de Franco, el president amb una major predisposició a corregir la història d’uns fets tan impropis i prescindibles per a una institució com el FC Barcelona, refugi del palpitar i el sentiment catalanista des del 1940 fins a la restauració de la democràcia, seria Joan Laporta. Després de sortir guanyador en les eleccions de 2003 ningú abans havia exhibit un tarannà, com ell mateix es definia, tan catalanista i sense complexos.
Va resultar, no obstant això, que la decisió sobre si el club esborrava amb ostentació aquesta imatge popularment tan rebutjable, va ser derivada per part de la directiva a un Consell de Notables del Barcelona, ideat per Joan Laporta i format per una quinzena d’intel·lectuals, els quals, la van rebutjar al·ludint i justificant que es tractava d’una imposició “en una situació no democràtica”.
El mateix Laporta va expressar llavors que “no es pot retirar la insígnia a Franco perquè no figura en els llibres d’actes i perquè el Barça va ser pressionat per a donar-la-hi”. Va preferir no irritar a la seva família o simplement respectar aquesta part de la història barcelonista, oposada en principi a la seva aparent ideologia republicana i sobiranista, però que consta com un acte de ratificació a la bona relació mantinguda en el seu moment entre el Barça i Francisco Franco i respectada per Laporta.
Més encara quan, anys més tard, al febrer de 2019, és a dir 16 anys més tard, la directiva de Josep Maria Bartomeu va decidir retirar les medalles al dictador, no se sap si exactament com a resposta a la pulsió democràtica d’un president més aviat poc dau a relacionar la política amb el Barça. Ho va fer en un comunicat on constava que la junta directiva del FC Barcelona havia acordat deixar sense efecte les distincions atorgades al general Francisco Franco en 1971 i 1974 i tots els efectes honorífics vinculats al seu lliurament, “un acord que haurà de ser ratificat pels socis en la pròxima assemblea de compromissaris. Hem pres aquesta decisió després de revisar el cas documentalment”, va explicar un portaveu recordant que aquest cas s’arrossegava des que va ser plantejat inicialment en 2003 i posteriorment en diferents moments des de feia uns anys.
En 1971, el Barça va atorgar al general Franco la medalla d’or commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana. En 1974, l’entitat blaugrana li va concedir la medalla d’or commemorativa de les noces de platí del club, “obligada per una norma no escrita que implicava que les distincions de nova creació” sempre es devien que atorgar per primera vegada a Francisco Franco.
El club va aclarir que en aquest segon cas, el Barça havia atorgat per primera vegada la medalla d’or del club, de nova creació, a la penya barcelonista de Manresa, com a organitzadora de la primera reunió de penyes barcelonistes a Montserrat.
L’Assemblea de Compromissaris d’octubre d’aquest mateix any va confirmar de manera gairebé unànime la retirada de les distincions honorífiques al general Franco. De 701 compromissaris acreditats en el moment de la votació de la proposta, 671 van votar a favor, 2 en contra i 7 en blanc
Va ser el quart punt de l’ordre del dia segons el qual l’Assemblea havia de ratificar l’acord de la Junta Directiva de l’11 de febrer de 2019 que va deixar sense efecte les distincions atorgades al general Francisco Franco els anys 1951, 1971 i 1974, i tots els efectes honorífics vinculats al seu lliurament.
Cal recordar que la Junta Directiva va prendre aquella decisió d’acord amb el compromís assumit davant l’Assemblea de Compromissaris de revisar novament el cas, a partir d’una rigorosa anàlisi històrica i documental. En els anys anteriors, la retirada formal d’aquestes medalles havia estat una demanda periòdica per part de molts socis a través dels diferents canals del Club.
En 1951 el llavors president, Agustí Montal Galobart, va lliurar la seva insígnia d’or i brillants a Francisco Franco en el transcurs de la final de Copa disputada contra la Real Sociedad. Posteriorment, la Junta Directiva de l’època va acordar la reposició de la insígnia al president Montal.
En 1971 la Junta Directiva va atorgar al general Franco la medalla d’or commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana.
Finalment, en 1974 li va atorgar la medalla d’or commemorativa de les noces de platí del Club, obligada per la norma no escrita que implicava que les distincions de nova creació sempre havien d’atorgar-se per primera vegada a Francisco Franco. En aquest cas, el FC Barcelona havia atorgat per primera vegada la medalla d’or del Club, de nova creació, a la Penya Blaugrana de Manresa, com a organitzadora de la primera trobada de penyes barcelonistes a Montserrat. A requeriment de les autoritats de l’època, el Club va crear una nova medalla que es va lliurar a Franco una setmana després dels actes de Manresa.
En qualsevol cas, el president que es va negar a fer-lo va ser Joan Laporta per raons que tampoc són cap misteri. Perquè li convenia en aquell moment i perquè després estava per a altres prioritats com aprofitar el seu temps en el Barça per a qüestions lucratives i negocis personals. Una manera, també, de passar a la història.
