Un dels savis d’esquerres més reconeguts, apreciats i coherents de l’actualitat, l’expresident d’Uruguai, Pepe Mujica, acostuma a dir: “Les esquerres es divideixen per idees i les dretes s’ajunten per interessos”. Una diagnosi precisa del drama de les esquerres, d’allà o d’aquí, o d’on siguin, i de les virtuts de les dretes. La llei del sí és sí complica la supervivència del primer govern de coalició a Espanya. El degoteig de rebaixes de penes a condemnats per delictes sexuals ha forçat el PSOE a aliar-se amb el PP per retocar la llei, contra el criteri del seu soci, Podem, que defensa la virtut de la llei d’establir un únic delicte (agressió sexual) independentment de si violència o intimidació. Costa d’entendre que no hagin estat capaços de conciliar una solució que els estalviés la humiliació dels populars, aplaudint-se.
Cansa, per repetitiu, aquest enèsim sainet de l’esquerra espanyola, com també el de la més extrema. Podem i Sumar, o Sumar i Podem, tant munta…, no només no sumen, sinó que semblen entossudits a restar, i ves no acabin dividint. No només les “idees”, que citava Mujica, esquerden les esquerres, també els egos, i és que els egos no saben d’ideologia. Una guerra d’egos protagonitzada per dos teòrics amics: l’exlíder de Podem, Pablo Iglesias, i la seva successora i ara líder de Sumar, Yolanda Díaz; ho sabíem del primer, que desborda una mai dissimulada superioritat intel·lectual, però ho desconeixíem de la segona, parapetada darrere d’una presumpta modèstia.
Ja em va semblar en el seu dia un oxímoron el nom que Díaz va triar per al seu projecte d’esquerres, Sumar; pretensiós o agosarat, si més no. De fet, encara gateja la criatura i ja ha après a restar… Pretenia Díaz amb la positivitat del nou verb suavitzar duresa de l’anterior. Quan la gallega va constatar que Podem no podia assaltar el cel -Iglesias: “El cel no es pren per consens: es pren per assalt”-, i que havia de conformar-se amb un rol més secundari, no per això no transcendent, va apostar per Sumar. Però, que es desenganyi Díaz, Sumar sense Podem és, com canta Joaquín Sabina, inútil “com un segell per triplicat”. De les paraules de Díaz a l’entrevista de Jordi Évole, i de les respostes posteriors d’Iglesias, no se’n desprèn una voluntat inequívoca de conciliació.
A Pedro Sánchez se li acaben els miracles. Vol una extrema esquerra unida i forta en la seva justa mesura, just per sumar i retenir el poder.
Mentrestant, Alberto Núñez Feijó ensaliva amb el bol de crispetes a la falda, assegut al llindar del PP, delerós de veure passar el cadàver del seu enemic… I Vox afila els ullals, que regalimen bilis.
