Espanyoles que van lluitar contra el feixisme

En temps en què se sol utilitzar les paraules ‘feixista’ i ‘nazi’ amb massa frivolitat, es bo llegir llibres com el que acaba de publicar Mónica G. Álvarez: “Noche y niebla en los campos nazis” (Ed. Espasa). L’autora reconstrueix la vida d’onze dones supervivents del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Entre les 132.000 dones capturades d’una quarantena de països que van patir les vexacions i tortures que s’aplicaven en aquest camp hi havia unes quatre-centes espanyoles. De les onze protagonistes del llibre n’hi ha tres de catalanes: Neus Català Pallejà, Mercedes Núñez Targa i Conchita Grangé Beleta. Elisa Garrido Gracia, Braulia Cánovas Mulero, Alfonsina Bueno Vela i Constancia Martínez Prieto, nascudes fora de Catalunya van viure-hi una bona etapa de les seves vides. Les altres quatre dones la vida combativa i compromesa de les quals ens explica Mónica G. Álvarez són Olvido Fanjul Camín, Elisa Ricol López, Lola García Echevarrieta i Violeta Friedman.

“Aquelles dones van ser capturades pels seus ideals comunistes després de lluitar a Espanya contra el feixisme i fugir principalment a França per participar a la Resistència com a membres destacats. La seva funció va ser fonamental perquè els seus camarades masculins poguessin operar. A la seva lluita no els va caldre empunyar una arma, però sí saber combinar una vida quotidiana que les permetés passar desapercebudes amb la complexitat de treballar per la Resistència”, ens explica Mònica G. Álvarez. I també que “cada cop que un comboi arribava a Ravensbrück, les deportades patien a violència de les SS i de les guardianes nazis abillades amb fuets, pistoles i gossos. A partir d’aquest moment, iniciaven el ritual de la deshumanització desposseint-les de la seva roba i de la seva identitat. Pels nazis, les dones deixaven de ser persones i es convertien en números d’identificació que s’agrupaven per barracons, segons la seva condició de presoneres: jueves, gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, delinqüents comuns, preses polítiques…”.

Totes mereixen l’homenatge que els ret l’autora: “Un cop detingudes, l’única cosa que les va empentar a sobreviure va ser la seva creença acèrrima en la democràcia, la justícia social i, sobretot, la igualtat. Lluny d’acovardir-se davant les tortures patides a mans dels nazis es van rebel·lar per lluitar contra l’opressió i el totalitarisme i, un cop lliures, la majoria va dedicar gran part de la seva vida a aixecar la veu perquè ningú no oblidés la tragèdia de l’Holocaust. La seva veu continua sent un exemple d’heroïcitat”.

Aquestes onze dones ja no són entre nosaltres. La seva vida, el seu testimoni, sí. Ho recull molt bé “Noche y niebla en los campos nazis”. Recomano que us el llegiu. Especialment als que parlen amb massa lleugeresa de ‘nazis’, ‘feixistes’, ‘exiliats’ o ‘refugiats’.