Des que la directiva de Joan Laporta va anunciar fa unes setmanes la concessió de les obres a la constructora turca Limak, un acord que va ser presentat en un acte tancat a la premsa el 31 de gener passat, no s’ha generat una sola bona notícia, esperançadora o estimulant, respecte de les possibilitats que, quan arribi el moment, l’empresa escollida sigui capaç de complir amb les exigències del compromís adquirit -davant de la resta de les UTE presentades a la licitació-, de reformar el Camp Nou en el temps establert, d’un any i cinc mesos, i per un preu màxim de 900 milions.
L’atmosfera de recel i de desconfiança que, en general, ha provocat l’elecció de Limak s’ha vist reforçada les darreres hores per les reaccions socials a les tràgiques conseqüències del terratrèmol devastador registrat aquesta setmana en un vast territori de Turquia i de Síria. Un total de 13 milions de persones s’han vist d’alguna manera afectades pels sismes, el principal i les seves rèpliques, amb un tràgic balanç que fins dimecres rondava els 13.000 morts i gairebé 50.000 ciutadans ferits que van poder ser rescatats.
La declaració de l’estat d’emergència per part del president Recep Tayyip Erdoğan a tretze regions del seu país no servirà de gaire si realment no es posen al servei de la població els recursos suficients, urgents i eficients per reprendre els serveis de bàsics d’acollida, aigua, electricitat i alimentació en una zona on, a més, l’hivern és cru i les condicions de vida, després de la catàstrofe, s’han tornat impossibles. Centenars de milers de persones s’han quedat sense llar en aquest moment i d’altres ja han exigit al govern que les empreses de construcció preferides del govern -les mateixes que sempre s’emporten milionaris projectes públics com l’aeroport d’Istanbul i grans infraestructures-, entre elles la més important, Limak, tornin aquest tracte de favor amb la seva immediata activació per a la retirada de les runes i localització dels possibles supervivents i víctimes sota les ruïnes. Se’ls demana que donin impuls a la instal·lació de zones de refugi i serveis per als milions d’afectats i el ràpid inici de reconstrucció dels equipaments imprescindibles i d’habitatges per als milers de turcs que han perdut, a més de família, la seva única llar.
Les xarxes socials han entrat en combustió i han exigit que “tornin a la societat turca tots aquests favors del govern obtinguts al llarg dels darrers anys”. La població exigeix que les grues de Limak i altres consorcis apareguin ràpidament i dediquin tots els seus esforços al rescat i auxili de les víctimes.
És aviat per determinar les conseqüències d’aquesta situació imprevista, però no es pot descartar, al contrari, que Limak vegi afectats els seus plans i projectes imminents, com el Camp Nou, a causa de l’inexcusable deure assistir a les necessitats de la població afectada terriblement pel terratrèmol.
La pressió ciutadana exigint una reacció de Limak al SOS de les ciutats destruïdes respon a aquest històric tracte de favor rebut pels diferents governs turcs al llarg dels anys, principalment per l’escandalosa concessió de la construcció de l’aeroport d’Istanbul que ha acabat sent una ruïna per al país.
Aquesta infraestructura, la joia de la corona de Limak, va ser inaugurada dos anys després que pogués entrar en funcionament veritablement per fer veure que s’havien complert els terminis establerts. Les obres es van iniciar el 7 de juny de 2014 i havien d’acabar el 29 d’octubre de 2017, moment en què es va teatralitzar aquesta estrena sense que estigués ni molt menys acabada.
Els licitants Cengiz, Limak, Kalyon, Kolin i Mapa van guanyar un concurs de 22 mil milions i un dret d’explotació de l’aeroport durant 25 anys perquè, en principi, el capital el prestaven les companyies constructores. Va passar, això no obstant, que es va produir un sobrecost de 4.500 milions que va acabar finançant el tresor turc després d’afegir una desviació final de 1.500 milions. A més, l’Estat turc els va garantir que si els ingressos per la gestió de l’aeroport no superaven un sostre determinat, el govern se’n feia càrrec. Quan es van començar a acumular retards, ja que al final no va estar operatiu fins a l’abril del 2019, les tensions i les disputes internes van acabar amb un sol perjudicat: les finances de l’Estat, que van haver d’acabar compensant deutes i interessos no contemplats en l’origen d’aquell gran negoci. La infraestructura acabada ha revelat, a més, greus problemes de logística i de funcionament per la seva mala ubicació i deficiències de tota mena en el projecte constructiu.
Limak també ha rebut nombroses crítiques per altres obres públiques com la presa hidroelèctrica de Yusufeli, per les precàries condicions de treball a què han estat sotmesos els treballadors. Limak, en definitiva, s’ha guanyat una merescuda mala reputació per ser la constructora favorita d’Erdogan i per aquests privilegis que, a més, li han permès acumular beneficis sense haver de retre comptes a ningú, ja que actualment no cotitza a la borsa.
Per aquests motius, innombrables veus reclamen ara que Limak torni al país i als ciutadans una part de la seva riquesa acumulada gràcies als diners públics amb una actitud solidària i generosa en aquests temps crítics per als damnificats del terratrèmol, un dels més letals de la història pel seu efecte a diverses ciutats i poblacions de la seva zona d’impacte.
Serà difícil que Limak, segurament a canvi d’una inversió potent del govern, no es vegi involucrada en la complexa tasca d’auxili i de reconstrucció que comprometi a curt i mitjà termini els seus recursos de maquinària especialitzada, obrers i enginyers. Caldrà veure com aquesta circumstància, de gran magnitud, afecta el projecte de reforma del Camp Nou, si Limak ha de prioritzar l’atenció urgent a les seqüeles del terratrèmol.
