Economia de guerra i plans de contingència

Poca broma. Davant dels advertiments quasi en cascada de Pedro Sánchez, Nadia Calviño, Felipe González, Josep Borrell, molts ministres, analistes i organismes, europeus i espanyols, sobre els impactes econòmics que tindrà per Espanya (per Europa també i per Catalunya, òbviament), la contraofensiva occidental per aturar la guerra a Ucraïna, intentant enfonsar Rússia, i que tindran (estan tenint ja i només portem 15 dies) efectes socials i econòmics més accelerats que la crisi del 2008 o la pandèmia (de la que encara alguns sectors no s’han recuperat), és realment sorprenent -o no- com a l’igual que fa un o dos anys ja tornem a estar abduïts per allò políticament correcte.

Que fins i tot el president de la Xina Xi-Jing Ping, en la trobada telemàtica del 8 de març, amb els presidents francès i alemany, fes una crida a “la màxima contenció i evitar una escalada sense sortida que afecti a l’economia global que no convé a ningú” és indicatiu de l’abisme en el que alguns sembla volen entrar.

I aquí? Doncs a Espanya i Catalunya uns admeten sense rubor que això tindrà un alt cost que “haurem” d’assumir (Govern espanyol), uns altres fan ocurrències (Josep Borrell) traspassant el problema als consumidors, i uns altres (Govern català), s’apunten a l’humanitarisme emotiu, buscant forat amb un moviment “solidari” atiat també per centenars d’iniciatives privades i particulars al marge de l’executiu, les ONG i agències humanitàries, que és susceptible de ser utilitzat amb d’altres finalitats o de que l’ajuda no arribi allà on ha d’arribar. Un moviment, per cert, que alguns han induït fent una retorçada associació entre Ucraïna/Catalunya vs Rússia/Espanya… De tan retorçada que és no farem ni comentaris.

Només els Sindicats han detectat el “tsunami” que s’acosta demanant, ja veurem, un pacte de rendes, per blindar el poder adquisitiu dels salaris.

Tot plegat, enlloc d’apostar, vertebrar i que creixi una resposta i un moviment transversal (institucional i social) de “justícia” per la pau (justícia i pau, diria Arcadi Oliveres), proactiu (no reactiu, de venjança), exigint mesures urgents de mediació, diplomàtiques, etc. per part de Nacions Unides, que és a qui li correspon fer de mediadora,  que posi en qüestió (alguns analistes ho estan fent) la política militar “dissuasiva” (rearmant més Ucraïna del que ja ho estava, ja que això encara allargarà més la guerra, com fins i tot diuen alguns militars espanyols retirats, poc sospitosos de ser pacifistes o pro-russos).

I qüestionant també, la política  de sancions econòmiques liderada per l’OTAN i els EUA, contra Rússia, que potser l’enfonsin, però, mentre, enfonsaran Europa (no els EUA on es torna a repetir la història de la primera i segona guerra mundial, ja que aquest país, que avui lidera l’OTAN i condiciona la UE, queda lluny del conflicte i dels efectes de les sancions).

Aquest moviment de “justícia i pau” podria projectar-se a partir de la plataforma “Aturem la Guerra” (totes!, no unes sí i altres no), buscant complicitats amb la societat civil, més enllà de les plataformes ad hoc.

A Catalunya, amb una forta tradició pacifista, sempre hem estat contra totes les guerres, i aquesta no es més important, ni més greu, ni els morts valen més pel fet que siguin europeus, blancs i catòlics. Per altra banda, potser caldria recordar que a la invasió i guerra de l’Iraq van morir un milió de persones i a hores d’ara els “tres de les Açores” segueixen donant conferències… I que de guerres actuals n’hi ha moltes i refugiats n’hi ha a milions de molts països ignorats. Atenció a aquesta barreja d’etnocentrisme, hipocresia i racisme, ja que pot provocar tard o d’hora efectes col·laterals. I sense entrar en la creixent russofòbia.

Un altre factor a tenir present és que demonitzant tan l’enemic, l’enemic i l’enemic, el nostre “amic”, per la porta de darrera, ens està portant al seu hort, però, mentre ho fa, ens està portant a la misèria. A Europa, que pagarà molt cara aquestes sancions, ja que avui el món està interconnectat, l’economia és global i molts països depenen els uns dels altres. I a Espanya, que el Govern espanyol es deu pensar que som autosuficients energèticament (ja no diguem Catalunya) i alimentàriament, on els preus de la llum aviat no els podrà pagar ni la classe mitjana i on a la classe baixa no li caldrà seguir els consells de Josep Borrell ja que estarà en situació de pobresa energètica.

I parlant de Catalunya, si la guerra dura un mes més, l’enfonsament del turisme (no ja rus o ucraïnès) per l’efecte cascada, serà, ara sí, una estocada mortal.

En aquest sentit i en relació al turisme de sol i platja, la majoria d’ajuntaments amb destinacions turístiques de la costa catalana -Costa Brava encara més- ja poden començar a preparar un pla B en els seus pressupostos i les alegres partides previstes amb els fons Next Generation, que ningú s’enganyi amb declaracions d’intencions, per l’efecte col·lateral de les sancions no hi haurà uns altres fons per neutralitzar els impactes de la guerra -la UE s’ha posat la soga al coll amb aquesta contraofensiva contra Rússia. Molts ajuntaments, governs i partits, que estaven/estan ja pensant i treballant cara a les eleccions municipals a un any vista, hauran de fer una frenada en sec i una seriosa reflexió si no volen que els esclati a la cara els propers mesos o abans de les eleccions una bomba anti-política o un terreny abonat per l’extrema dreta.

Què volem dir? Que els estralls socials i econòmics que s’acosten els propers dies i setmanes (no ja mesos) seran, són ja, en curs, de tal magnitud, a no ser que s’acabi miraculosament la guerra, que la crisi econòmica, amb caràcter de recessió econòmica, serà tan greu que ja poden fer reserva per coixí de serveis socials, d’ocupació, ERTOs, EROs, ajudes públiques, prestacions ampliades, etc.

Si la UE ha decidit ficar-se en el jardí de les sancions econòmiques, també ha de preveure fons extraordinaris per protegir les pimes, autònoms, treballadors, famílies i col·lectius més vulnerables per la recessió que provocaran aquestes mesures.

Si el govern espanyol vol ser el primer de la classe, que prepari també ja un paquet urgent de mesures econòmiques directes (sense barrejar-les o vincular-les al mercat energètic) i si la Generalitat es tan sensible a la vessant humanitària, que prepari també un fons urgent d’ajudes per fer front a l’imminent tancament d’empreses i creixement de l’atur, augmentant recursos pels serveis socials públics.

I a tot això, i l’emergència climàtica? Que bé els va aquesta guerra a tots els poders fàctics globals i locals, per ocultar-la i seguir retardant mesures.

(Visited 146 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari