El procés ha entrat en la seva fase saturniana: ressentit i amargat pel seu fracàs, l’independentisme ja devora els seus fills. Com l’organisme d’un anorèxic, que, després d’un prolongat dejuni, ja no troba en ell greix amb què alimentar-se i comença a atacar els seus òrgans vitals. Això ha quedat evidenciat aquest 11 de setembre. Des del principi, el procés, encara que aparentment “inclusiu”, es va moure per exclusió, per descart: primerament va rebutjar els federalistes (no hi havia tercera via possible davant el referèndum o la independència). Després, els desafectes, fossin castellanoparlants de sentiment identitari espanyol (xarnegos) o catalanoparlants disconformes amb el dogma processista (botiflers o traïdors). A mesura que avançava el temps, quedava clar que tampoc hi havia lloc per als tous, els indecisos: la construcció d’una nació no s’ho podia permetre.
Eliminat aquest greix, i davant l’evidència inapel·lable del fracàs, el procés comença ja a devorar el seu propi nucli dur. Es tracta de trobar un boc expiatori a qui llençar tota la ràbia i la frustració que el consumeix, però, és clar, no es pot presentar al món d’aquesta manera. Pren la forma, per tant, d’una cerca embogida de puresa ideològica. Es tracta de veure qui la té més grossa, secessionistament parlant. I aleshores ERC esdevé l’objectiu a batre: un partit que podria donar lliçons d’independentisme –ja que és anterior a tots els secessionistes nouvinguts– però que ha comès el pecat capital de condescendir a la negociació: l’objectiu cardinal (independència, referèndum) no es negocia, si no és per definir els detalls amb què s’imposa.
El sector puigdemontista de Junts per Catalunya va liderar aquesta nova caça de bruixes. Si des del principi va quedar clar que no eren prou catalans ni xarnegos ni botiflers, ara tampoc ho són els republicans: massa dialogants, massa espanyols. Però igual que la Revolució Francesa va acabar devorant els seus fills més extremistes, aquells que van sembrar el país de guillotines, el procés apunta ara als fills que el van portar a terme: és la famosa “societat civil”, en forma de plataformes perfectament institucionalitzades i subvencionades com l’ANC, la que ja titlla de tous els dos grans partits independentistes i amenaça de presentar una llista electoral “cívica”, una llista que “sí” que lluiti per la independència. Només fum: ningú mossega la mà de l’amo. És el mateix mecanisme mental que va guiar Hitler i tants militars alemanys desmoralitzats després del desastre del seu país a la Primera Guerra Mundial: no hi va haver derrota d’Alemanya, sinó traïció dels polítics.
Aquest 11 de setembre, molt menys nombrós i triomfalista que altres edicions, ens ha regalat imatges tan saturnianes com la crema pública d’un retrat de Pere Aragonès, absent davant l’enèsima caça de bruixes. Passa a formar part de la llista d’incinerats habituals, amb al rei o el president de l’Estat enemic (sorpreses et dóna la vida). Santi Vila –el super dolent botifler per excel·lència–, en una entrevista a El Confidencial afirmava que “en aquesta Diada s’encarna un fet inevitable, el xoc entre un independentisme pragmàtic, com el d’Esquerra, i un altre més intransigent i radical, vinculat a un sector de Junts per Catalunya. Aquests aposten pel col·lapse, pel ‘com pitjor, millor’, que és una cosa que no porta enlloc i ni tan sols té recorregut.[…] Per tant, Esquerra ha jugat, raonablement, la carta de la gestió…”
No és cert. El que ha evidenciat aquest 11 de setembre és que hi ha dos independentismes, ambdós igualment derrotats, ambdós igualment afligits (encara que no morts). La diferència està en el fet que un d’ells busca redimir les seves misèries venent fum, és a dir, “taules de diàleg” que serien perfectament ridícules si no fos perquè arrencaran prebendes compensatòries per a Catalunya, la qual cosa aprofundirà el greuge amb altres comunitats autònomes més submises. I l’altre busca la redempció arengant les seves tropes a conquerir el turó (ja que estem amb el símil de la Primera Guerra Mundial), sabent que els seus soldats ja no tenen moral, ni menjar, ni roba d’abric, i amb prou feines si disposen de fusells de fusta. Només queden els il·luminats.
