La política té en els dies previs a Nadal un seguit de moments on partits i institucions conviden la premsa a un aperitiu, generalment amb una copa de cava, per desitjar-se mútuament bones festes i, alhora, poder comentar sense micròfons l’actualitat. Però hi ha un aspecte darrere d’aquesta tradició que varia en funció de cada cita i de cada època. Es tracta del tipus de menjar i beguda que els líders dels partits o dirigents de les institucions acaben imposant als seus pica-pica.

És gràcies a aquestes petites diferències que els periodistes acaben sabent que a una política de primera fila a una institució li agrada tant la cervesa que li canvien la copa de cava per una d’aquesta beguda; o que un líder d’un partit pot arribar a beure fins a tres llaunes de Coca-Cola en menys de mitja hora; o que el caràcter garrepa d’una altra persona al capdavant d’una institució fa que no hi hagi aperitiu ni per a la meitat de convidats; o que algun dirigent de partit que no va oferir res per picar per “solidaritat amb la vaga de fam” dels independentistes es lamentava perquè tenia pensat portar croquetes però les circumstàncies l’hi havien impedit. I és que les copes de Nadal donen per a molt, i els periodistes acaben fixant-se en detalls tan insignificants per als polítics i tan rellevants per a la premsa que s’acaben convertint en tema de conversa durant setmanes.