L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), sota la batuta d’Elisenda Paluzie, segueix actuant a batzegades. La seva estratègia no és ni clara ni fixa des de fa mesos. I els seus actuals dirigents ho saben. Per això van provant, una i altra vegada, fórmules diferents per intentar ser útils a l’independentisme sense carregar-se el que des del govern o els partits fan, i alhora acontentar els seus socis, cada cop més radicalitzats. En aquesta cerca de l’estratègia contínua han acabat apostant per accions “directes, per sorpresa, unilaterals i amb riscos”. Són accions com les que pretenien inicialment impedir el trasllat dels presos –i que finalment no es va fer assumint que no tenia possibilitats d’arribar a bon port–, l’ocupació de la seu de les institucions europees a Barcelona, o acampar al centre de la ciutat de manera permanent.
La qüestió és que aquestes accions sembla que no acaben de convèncer gran part de l’independentisme. Les cúpules dels partits sobiranistes, part del govern, els seus socis d’Òmnium i fins i tot part dels fundadors i impulsors de l’ANC admeten en privat que no veuen utilitat a aquest tipus d’accions. “Si ningú parlés del judici, dels presos o del procés, podria servir per cridar l’atenció dins o fora de Catalunya. Però el tema és a tots els mitjans! Acaben sent accions friquis sense sentit, més pròpies dels CDR”, afirma, en privat, un membre del govern.
