El 6 i 7 de setembre de 2017 van ser els dies en què el Parlament va aprovar la llei del referèndum i la de la transició nacional, les que van ser anomenades de desconnexió. El transcurs del debat, la tensió entre independentistes i constitucionalistes i els dubtes sobre alguns procediments que uns i altres utilitzaven van convertir aquelles jornades en un dels episodis que més va degradar la política catalana i les institucions públiques. Això, a més, sense comptar que alguns dels articles que les lleis de desconnexió posaven en marxa eren més propis del règim nord-coreà que d’un espai europeu del segle XXI, com el que declarava aquesta norma com a suprema per sobre de tot dret propi o internacional i per sobre de qualsevol tribunal mundial.
Passats dos anys, l’independentisme ja no reivindica pràcticament aquelles jornades ni els textos aprovats, i ha de ser Cs qui faci el numeret per intentar que la data no passi desapercebuda. I és que, tal com admeten dirigents de JxCat, ERC i el PDECat sense micròfons davant, el que es va fer aquells dies i, sobretot, com es va fer va ser “un error, sobretot per no calcular les conseqüències que tindria per als valents que hi posaven la cara”, en paraules d’un diputat de JxCat. Reconèixer-ho, encara que sigui en privat, és el primer pas per a l’autocrítica.
