La reinserció dels polítics –no funcionaris, clar està- en la vida civil, sovint és complicada. Però passats uns mesos de la seva retirada de la primera fila acaben trobant algun contacte que els acaba facilitant un lloc de feina per seguir vivint al marge de la política. A més, si a algú li costa, sempre hi ha l’opció que el partit el recol·loqui en algun càrrec menor o de lliure designació dels centenars que envolten les institucions.
Però si hi ha dos noms de polítics que primer es van veure totalment desemparats per la seva formació i després no van aconseguir una fàcil reinserció, aquests són el de l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu i el de l’exlíder del PSC Pere Navarro. Els dos socialistes van comprovar com en veure’s obligats a deixar el càrrec –pel bé de la imatge del partit, també s’ha de dir- el partit els deixava tirats i sense sortida professional.
Hereu va acabar buscant-se la vida pel seu compte i va muntar una consultoria política d’ampli espectre. Navarro, però, portava dos anys intentant trobar feina. Fins i tot va mig negociar la seva entrada en una coneguda entitat financera catalana. Però finalment, ha acabat sent l’exalcalde de Barcelona qui s’ha apiadat de Navarro i de la seva situació laboral i l’ha acabat contractant en la seva empresa. Les portes giratòries interessades malmeten la política, però caldria una reflexió general també sobre la reinserció laboral dels polítics.
