L’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, viu a Waterloo enmig de nombroses pors i temors. La seva situació és delicada. Té les causes judicials obertes i l’Estat espanyol el reclama a Bèlgica a través d’una euroordre. La seva posició política, tant a Catalunya com dins del seu espai ideològic, és cada cop més simbòlica que real. Però ell continua pensant que la seva tasca d’internacionalitzar la qüestió independentista catalana és essencial, i en això està centrat. Per fer-ho, però, necessita inevitablement que els mitjans de comunicació el segueixin, que li prestin atenció, ha de continuar sent un personatge d’interès mediàtic.

De moment, els moviments de l’Estat per intentar que l’extradeixin estan fent que el seu objectiu de figurar es mantingui. Continua sent una de les cares de l’actualitat habitual als mitjans. Però si, afortunadament per a ell, la causa acaba tornant-se a tancar i no l’extradeixen, Puigdemont podria acabar caient en l’ostracisme mediàtic més fosc. I el seu objectiu de seguir sent “útil” a la causa independentista s’esvairia. És per això que ja pensa en futures estratègies per continuar mantenint l’atenció.