Un zero a l’esquerra

Ja fa quatre mesos que dura aquesta broma. La tercera part d’un any. La vint-i-cinquena part d’una vida normal. El que va començar sent com unes vacances forçades s’ha anat convertint en un hàbit. Desconnectats del món físic, hem viscut enganxats als ordinadors i els mòbils. Hem fet classes a universitaris i, fins i tot, entrevistes i reportatges sense aixecar el cul de la cadira. Però això ja no pot durar més. No hauria de durar més.

La vacuna no arriba i, si arriba, vés a saber quan serà i si tothom la tindrà al mateix temps. No podem anar consumint temps d’aquesta manera. Si volem que les nostres existències serveixin per alguna cosa, clar. Si l’únic que ens interessa és sobreviure, no emmalaltir i viure dels estalvis o dels ingressos que aconseguim amb el tele-treball, potser sí que podríem esperar la mort tancats a casa, comprant a Amazon o El Corte Inglés i baixant a comprar el pa i aigua si hem calculat malament les comandes per telèfon.

Vam deixar d’aplaudir els sanitaris que es jugaven la vida per nosaltres perquè s’havia convertit en una rutina que semblava que contribuïa poc a millorar la realitat. Eren aplaudiments que també es mereixien, i molts els dedicàvem també, als treballadors dels supermercats, dels escorxadors o del camp, els camioners i els ciclistes precaris que ens feien arribar els aliments, els voluntaris que repartien menjar a famílies vulnerables, els dependents dels quioscos, els conductors de metros, trens i autobusos i tants d'altres. Però res no va substituir els aplaudiments.

Hem tingut temps de sobres per veure com la malaltia s’escampava pel món. Per conèixer com matava persones més o menys properes i com deteriorava la salut de les que en patien els seus efectes més greus. Per constatar com la gent, els barris, les poblacions i els països més pobres estaven més indefensos davant la pandèmia. Per veure com els sense sostre continuaven cada vespre allà on dormien sempre i els que recullien ferralla o buscaven alguna cosa de profit als contenidors d'escombraries ho seguien fent, sense dur mascaretes, clar.

Mirar-s’ho tot creuat de braços causa una sensació d’impotència angoixant. No sé què i no sé com però no podem continuar sent un zero a l’esquerra en aquest combat i deixar-ho tot a mans de polítics i científics.

Entre la prudència i la fraternitat hi ha d’haver un terme mig en el qual puguem tornar a sentir-nos útils a la societat.

Què fem?

(Visited 49 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari