Poques figures són més grates al nacionalisme nostrat que la del xarnego agraït, aquest immigrant prou espavilat com per a descobrir que mai serà vist com un igual per part dels burgesots i burgesets que li donen feina, i recorre al servilisme, tan apreciat pel paternalisme patri, per a poder prosperar socialment. Un personatge que identifiquem amb gent arribada de Múrcia o d'Andalusia, però els temps canvien i la immigració també.
Avui un xarnego agraït podria ser perfectament del Marroc o de l'Equador. I si no que li preguntin al conseller de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya, Chakir El Homrani, un noi d'ascendència marroquina criat al barri de Mas Sauró, al bell mig dels boscos de Collserola, que va arribar a ser secretari d'organització de l'Avalot -les joventuts d'UGT- durant algun temps i que va reaparèixer com a regidor a Granollers abans de fer el seu salt a l'estrellat com membre del Govern de la Generalitat.
Ningú ha sentit parlar gaire a aquest conseller de Treball i sindicalista durant la crisi de Nissan, l'ERO més gran de la història d'aquest país i un perillosíssim pas cap a la desindustrialització de Catalunya, tancada amb un acord que no pot amagar la pèrdua de desenes de milers de llocs de feina. Tampoc va parlar en excés quan la covid-19 va començar a escampar-se entre els temporers que recollien fruita a Lleida a causa, entre altres coses, de les nefastes condicions laborals que ell era, i és, responsable d'evitar. Tampoc va donar les explicacions imprescindibles quan la pandèmia va posar de manifest la lamentable situació de les residències d'avis catalanes i també va callar quan Quim Torra li va retirar les competències en aquest àmbit.
El Homrani ha destacat pel seu silenci quan el govern de què forma part ha decidit retirar les beques menjador durant l'estiu als alumnes més necessitats. Beques que sovint garantien un àpat calent al dia a molts nens en aquesta estupendíssima Dinamarca del Sud que gaudeix d'un índex de pobresa infantil que enguany podria arribar al 35,6%.
Seria, però, injust dir que davant la pobresa endèmica de país El Homrami no hagi fet res. Ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de l'Ingrés Mínim Vital per garantir, diu, que els recursos destinats a Catalunya es reparteixin des de la Generalitat.
És el que tenen els xarnegos agraïts. Callen i són mesells davant les gràcies de l'amo al que sempre serviran fidelment. Al cap i a la fi, això és l'únic que se'ls demana.
Ben mirat, el silenci ha acabat sent ben productiu, no només pel conseller El Homrani, sinó per a la UGT, un sindicat que es diu de classe, però que sembla tenir en propietat el departament de Treball i Afers Socials, almenys des que l'Artur Mas i el seu autodenominat govern dels millors van llançar-se a destruir tot allò que olorés a protecció social.
Aleshores la consellera ugetista era la Neus Munté, qui va obtenir com a recompensa pel seu silenci davant les retallades salvatges perpetrades pel seu govern un ascens a la vicepresidència de la Generalitat, la conselleria de la Presidència i, fins i tot, podria haver encapçalat la llista del partit abans anomenat Convergència a les darreres eleccions municipals per Barcelona si els seus companys haguessin estat una mica respectuosos amb els resultats de les seves pròpies primàries.
També pertany a la UGT la Dolors Bassa, avui a la presó pel seu mal cap i per, segons diu la sentència, haver utilitzat fons del seu departament, en principi destinats a fer més passable la vida de les capes més desafavorides de la societat catalana, a finançar el pseudoreferèndum de l'1 O.
Vist amb una certa perspectiva, sembla que la UGT ha estat el tercer en concòrdia de tots els governs processistes. La seva presència, podria haver estat una oportunitat de construir un país una mica més just, tot i que més aviat sembla que s'ha deixat domesticar a canvi d'una conselleria fixa i uns quants sous, potser sense ser del tot conscient que el seu silenci continuat davant les atrocitats socials dels darrers governs de la Generalitat, desprotegeix als treballadors i ha convertit aquest sindicat en còmplice de la degradació política, econòmica, social i moral en què es troba immersa Catalunya.
