Quan era petit, acompanyava el pare a la fira de reis que, invariablement, cada 6 de gener de cada any, es feia (i encara es fa) al passeig d’Igualada. Quedava absort davant una figura que, amb el pas del temps i lamentablement, s’ha anat perdent, la del xarlatà. Un tipus que igual et venien un matalàs que et treia tots els mals del món, com uns ganivets que tallaven el que no està escrit. La temàtica m’era igual, el que em meravellava era la verborrea del personatge, que encadenava frases a una velocitat inexplicable i amb una loquacitat inimaginable. M’aclaparaven i em podia quedar palplantat davant la seva parada, fins que el pare em tibava del braç per prosseguir el viatge. Uns individus que després observaria en pel·lícules del llunyà oest o en els còmics de Lucky Luke. Recordo amb enyor al doctor Doxey (en la versió castellana, Doxio), un venedor d’un elixir que feia créixer el cabell, o això deia. Amb el pas del temps, aquells xarlatans o venedors de fum o digues-li com vulguis, han mutat de producte i fins i tot d’aspecte, però segueixen a l’aguait i a la que et descuides t’encolomen l’elixir de torn, això sí, sempre a un mòdic preu. Aquell xarlatà que venia regeneradors capil·lars a l’oest es va convertir en un ‘telepredicador’ o ‘coach’
Cada crisi té el seu expert que, per poc bé que parli, acaba girant pels platós de televisió, fent-se mediàtic. No es pot generalitzar, ho sé, però molts d’aquests em recorden al doctor Doxey. Així, la crisi financera de 2008 va encimbellar economistes arreu del món. Alguns d’ells, fins i tot, després farien el salt a la política. El guru econòmic per excel·lència d’aquella etapa va ser el grec Yanis Varufakis. Un “marxista llibertari”, així es definia, que es va convertir en un autèntic fenomen de masses; després, tots els països buscaven el seu Varufakis. A falta de Varufakis, a Espanya es van popularitzar personatges com Leopoldo Abadía, un veterà enginyer que, sense ser economista, va fer fortuna venent les seves tesis ninja sobre la crisi. Un altre Doxey va ser el broker i triatleta Josef Ajram. En un altre escala, van popularitzar-se economistes de més renom com Gay de Liébana, Niño-Becerra, Gonzalo Bernardos, o el llampant Sala i Martín.
Quasi sense temps de recuperació, de la crisi financera vam passar a la del procés català. Aquí, vam substituir els economistes pels advocats. Els nous Doxey van defensar els polítics catalans jutjats i acusats per la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. De sota aquelles togues van sortir els ja cèlebres Jaume Alonso-Cuevillas, que després es dedicaria a la política, o Gonzalo Boye, de qui fins i tot van fer un documental, o tants altres: Xavier Melero, Jordi Pina, Andreu Van den Eynde o Pau Molins. Molts d’ells s’han convertit en escriptors mediàtics que, com Doxey, han venut per Sant Jordi els seus regeneradors capil·lars.
Finament, ja ficats en la crisi sanitària pel coronavirus, a la llista de mediàtics hi afegim ara els epidemiòlegs. Poc sabíem abans de la tragèdia que ens assota sobre la vida i miracles de gent com Fernando Simón, erigit en portaveu de la lluita espanyola contra el coronavirus, que finalment es va infectar; o de la seva versió catalana, el doctor Joan Guix. Un dels més mediàtics ha estat, sens dubte, el jove epidemiòleg Oriol Mitjà, assessor del president Quim Torra en el desconfinament. També cal destacar el cap de Medicina Preventiva de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre del ‘sanedrí’ que assessora el president Pedro Sánchez, Antoni Trilla, entre d’altres.
Desconec quina serà la propera crisi i, per tant, ignoro igualment quins seran els afortunats que es convertiran en les noves estrelles del firmament televisiu. Mentre espero, rellegeixo, confinat, les aventures del gran Luky Luke i el seu il·lustre venedor de regenerador capil·lar, el doctor Dowey.
