De Waterloo al Brexit

Resulta remarcable veure com, davant de fets de gran transcendència política i que afecten la identitat dels ciutadans, el periodisme no pot restar impassible. De fet, és un actor clau a l'hora de construir un relat que ajuda a posicionar el ciutadà (o el votant). Ho hem viscut de ple a Catalunya entre els anys 2006 i 2020, quan s'ha parlat del procés. Quelcom similar passa amb el Brexit. Els qui justifiquen la sortida del Regne Unit de la UE ho fan apel·lant a un conjunt emocional d’arguments que recorden la necessitat de recuperar les glòries de l’imperi. Contràriament, els defensors d’haver-se quedat a la UE han usat, sempre, arguments molt més racionals per explicar que un Regne Unit (Anglaterra) que combati en solitari dins la geopolítica mundial hi té més a perdre que a guanyar.

Les portades dels principals diaris britànics el dia 31 de gener eren un fantàstic exemple per entendre-ho. De fet, per molt honestes que volguessin ser amb elles mateixes, cap deixava de ser partícip de forma activa de la creació de l’agenda informativa dels propers mesos. De l'anàlisi d'aquestes portades en destaquen dos elements francament interessants de plasmar per entendre la vertadera essència del Brexit i la lent amb què la política britànica ha mirat el continent durant tots aquests anys de matrimoni.

En primer lloc, la bandera del Regne Unit es mostrava com un element diferencial de les portades més brexiters: un element de sobirania, un dels grans actius del “nacionalisme banal” que tan bé teoritza Billig. Però, em resulta molt més interessant veure com una imatge també repetida en algunes portades ha estat la dels penya-segats característics de la costa sud d’Anglaterra, de Dover o Brighton. Els penya-segats són protagonistes d’algunes escenes clau de films tan diferents com La batalla d’Anglaterra (1969), Astèrix a Bretanya (1986) o les darreres aventures del Robin Hood de Ridley Scott. L’alta costa de la Bretanya com a element de sobirania per alguns; per altres, com The Guardian, una autoprotecció per a una “petita illa” –descrivia la seva brillant portada– que ha quedat fora del gran mercat europeu.

D’una manera o d’una altra, el Brexit modificarà la geopolítica europea dels propers anys. I molt. A més a més, pels brexiters hi ha quelcom més en l’imaginari col·lectiu: el país surt d’una Europa francòfona per tornar a marcar el seu destí de manera individual. L’Europa francòfona que queda a l’altra banda del canal de la Mànega, dels penya-segats; l’Europa francòfona a qui el tabloide The Sun dedicava un “adieu!” al costat d’un gran titular que deia: “El nostre temps ha arribat”.

L'euroescepticisme situarà la burocràcia d’arrel germànica com a centre del gran problema del distanciament entre el Berlaymont i la ciutadania. De fet, des de fa temps, Alemanya ha marcat marcialment el pas. Però, en l’imaginari britànic sempre hi ha un focus de conflicte que ha modelat el continent des de temps immemorials: les relacions de poder entre França i Anglaterra; la conquesta normanda, la guerra dels Cent Anys, les guerres napoleòniques amb el final macabre de Waterloo. La vella Europa acaba als camps de batalla belgues el 1815.

Voldria pensar que aquest nou embat d’Anglaterra contra una Europa dominada per l'eix París-Berlín, la Unió podrà viure’l com una crisi de creixement, que li servirà per a muscular millor les seves estructures de govern i buscar noves vies per relacionar-se amb els ciutadans i donar resposta a les seves problemàtiques. Però no tot és culpa de Brussel·les, sobretot sabent que mai els britànics han estat socis fiables per reforçar la integració i que la seva sortida no és res més que el final d’un llarg flirteig amb l’eix Atlàntic, que ha acabat abraçant els arguments populistes sorgits de la cuina de Donald Trump.

M’agradaria pensar que els socis europeus han entès el missatge: cap unió no dura per sempre, si no hi ha voluntats clares per teixir complicitats i garanties entre aquells que decideixen començar a caminar junts; si la democràcia representativa no és compatible amb la democràcia directa, si no es treballa diàriament per a comunicar millor les virtuts (que són moltes) d'un procés d’integració que havia estat tot un èxit.

(Visited 42 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari