El cinisme ha estat sempre una força consubstancial al procés. Presentar-se com a un moviment radicalment demòcrata i alhora assenyalar com “no català” o “fatxa” (feixista) qui pensés diferent, anul·lant així la meitat (llarga) de la població catalana. Assegurar que Catalunya és una terra “oprimida” quan en realitat és una de les comunitats autònomes més pròsperes d’Espanya, amb un altíssim nivell d’autogovern. O afirmar que els acusats per l’1 d’octubre són “presos polítics”, ometent deliberadament que van intentar derrocar -sense tancs, però derrocar- la legalitat vigent, cosa que, almenys de moment, és un delicte. Són només tres exemples de què el procés sempre ha mostrat aquell “desvergonyiment en el mentir o en la defensa i pràctica d’accions o doctrines vituperables”, que no és altra cosa que la primera accepció de la RAE per a cinisme.

Després de la sentència del Tribunal Suprem, però, es va produir un salt qualitatiu. El procés va derivar en una espiral d’aldarulls i sabotatges, davant els quals, lluny de minvar el cinisme processista –ni tan sols per un atac de mala consciència pel perjudici als ciutadans-, ha redoblat la seva aposta: la Generalitat no ha dubtat a atribuir els disturbis a “infiltrats” (convertint així l’independentisme en el primer moviment en la història integrat exclusivament per éssers purs i virginals); ha mirat cap altre costat o directament els ha encoratjat, fent de Catalunya el que Joaquín Luna, en un article publicat recentment a La Vanguardia, ha denominat “una gran barra lliure”.

No sóc melindrós amb la violència. És preferible evitar-la, però la considero una gran llevadora de la història. I els políticament correctes que s’horroritzen amb només pronunciar el seu nom, haurien de saber que el nostre actual sistema democràtic es funda en un fet -la Revolució francesa- que va fer córrer la sang a dojo. Però ha de quedar clar que el que avui tenim a Catalunya no és una massa d’oprimits lluitant per la seva subsistència. Ni tampoc Palestina, per molt que s’hi entestin. Més enllà del pretext de protestar contra una sentència judicial, el motiu de fons dels desordres és pur xovinisme: instaurar una nova frontera a l’Ebre. Un diktat que pretén imposar menys de la meitat de la població. “Si amb el 43% dels vots actuen amb tanta prepotència” –es pregunta Joaquín Luna al mateix article- “s’imaginen la discriminació que patiríem molts ciutadans en una Catalunya independent?”.

La societat civil independentista, per la seva banda, ha actuat de manera similar. Els disturbis no han provocat en ella la més mínima autocrítica o condemna. Aquí tenim les declaracions de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, assenyalant que els aldarulls tenen l’ “aspecte positiu” de “fer visible el conflicte català a l’exterior”. O els resultats de les darreres eleccions, on els partits que justifiquen obertament els disturbis han sortit reforçats: Junts Per Catalunya -el partit d’en Puigdemont- ha guanyat un diputat (passa de 7 a 8 escons). I les CUP entra al Congrés amb dos, els mateixos que perd ERC, formació més pragmàtica i possibilista.

En aquest context, ens hem d’extranyar que una formació d’ultradreta dupliqui els seus escons? Tothom sap que la dreta espanyola ha “blanquejat” Vox en governar amb aquest partit a Andalusia. O que les segones eleccions provocades per l’ego de dos polítics d’esquerres han portat tedi i desafecció. Però de debò aquests factors aconsegueixen explicar l’espectacular creixement d’aquest partit en només set mesos?

No. De la mateixa manera que certes polítiques del PP han pogut fabricar independentistes, no és menys cert que un inacabable procés de set anys, coronat ara per setmanes de violència i desordres, pot fabricar espanyolistes. El crit d’ “a por ellos” il·lustra a la perfecció aquest fenòmen. Els dos nacionalismes es necessiten, es retroalimenten, en una espiral infernal d’acció-reacció. Sense el procés, Vox no podria presentar-se com l’únic salvador i garant de la unitat d’Espanya; com la figura paterna, ferma i forta, que posa ordre a casa. I, al seu torn, Vox reforça la imatge d’Espanya que sempre ha interessat a l’independentisme: un Estat autoritari, de camises blaves i braços alçats, per poder dir, així, a la seva parròquia i a la resta del món: “Veieu com teníem raó?”.