Si, en lloc de Pedro Sánchez o Pablo Iglesias, manessin Carmen Calvo o Irene Montero, estaríem millor? Les estadístiques ens diuen que sí. En aquest món masclista, encara, només un 7% dels països són gestionats per dones i, en la majoria d'aquests casos, la seva gestió de la pandèmia és extraordinàriament millor que la dels seus homòlegs masculins, i han sofert la meitat de morts. Aquesta afirmació se sosté gràcies als resultats d'un estudi de les universitats britàniques de Liverpool i Reading. L'estudi, publicat pel Foro Econòmic Mundial i el Centre d'Investigació en Economia i Política, destaca que països com Alemanya, Nova Zelanda, Finlàndia, Taiwan o Dinamarca van iniciar abans els seus confinaments per frenat el brot i han sofert la meitat de morts que els països governats per homes. Ja se sap que no es pot generalitzar i que l'estadística diu que si en Joan es menja dos pollastres i en Pep cap, se n'hauran menjat un cada un. Matisos al marge, crida l'atenció els resultats d'uns estudis que deixen clara una realitat que molts ja intuíem. Això no obstant, ens entossudim a mantenir un tant per cent irrisori, el del 7, de dones líders.
A Espanya, tampoc a Catalunya, mai al davant del govern hi ha hagut una dona, i ja tocaria. Alguns intentaran rebatre la idea central d'aquest article recordant que la republicana Alba Vergés ha tingut molt a veure amb la gestió de la crisi sanitària catalana, i segurament tindran raó, però ja se sap que l'excepció confirma la regla. Vergés sembla haver fet el camí invers al de Salvador Illa, ella com a consellera de Salut i ell de Sanitat; va començar convincent, però a mesura que s'anava enfangant la situació el seu discurs s'ha anat fent repetitiu i buit de contingut. Va perdre bona part del seu crèdit quan Madrid gestionava el desastre insistint que si ella -ells- gestionessin la crisi, encara que només fos per la teoria de la proximitat, ho ferien fet millor. Doncs bé, ara que ho gestionen ells, des de la proximitat, no sembla que les coses ens vagin millor. Sigui com vulgui, això no resta mèrits a les bones gestions abans esmentades i no desmunta la tesi central de l'article, si governessin les dones, ens aniria millor. Però, la realitat és tossuda i masclista, i el 93% dels líders mundials són homes.
Així, amb les estadístiques a la contra, afrontem amb resignació la segona onada d'un virus que, aquest sí, sembla haver vingut per quedar-se. Vistes les xifres de contagis, que es multipliquen a diari, ens endinsem cap a una dimensió, ara ja coneguda, la del confinament. Tot i reconèixer la complexitat de la pandèmia, crida l'atenció el desori en la presa de decisions, aquí i allà. Aquesta mena de barra lliure generalitzada a l'hora d'afrontar la crisi provoca, si més no, incertesa entre la població. Es troba a faltar una OMS marcant el pas i homogeneïtzant les mesures a prendre. Tot plegat ens aboca a un estrany Nadal, que s'atansa carregat de temors.
I volem una Merkel.
