Un any més ens trobem a les portes de la celebració del 8 de març, una jornada amb més d’un segle d’història de lluita feminista però que en els últims anys ha adoptat dimensions planetàries. Milions de dones arreu del món tenyirem els carrers de violeta diumenge que ve per reivindicar la necessitat d’avançar en la igualtat i en la fi de la discriminació i la violència que pateixen les dones i les nenes pel simple fet de ser-ho.
En l’últim segle s’ha avançat molt. Les dones hem aconseguit el dret a vot a la majoria de països. El 1948 l’ONU va incloure el sufragi femení com un dret humà universal. La presència als parlaments ha anat creixent i s’ha situat en nivells al voltant de la paritat en països com Suècia, Nicaragua o Espanya. No obstant això, falta molt camí per recórrer. No només en el terreny polític, on hi ha països en què les dones gairebé no tenen representació a les institucions, sinó en el terreny dels drets i de la igualtat, en com es plasma la realitat de les dones en el dia a dia.
El 8 de març va ser declarat el 1975 per l’ONU Dia Internacional de la Dona Treballadora, però la seva història es remunta a finals de segle XIX, quan les dones socialistes van començar a organitzar-se per reivindicar unes condicions laborals millors. La marxa de les obreres tèxtils de Nova York del 8 de març del 1857 reclamava qüestions que no eren molt diferents de les que ens segueixen preocupant avui dia: millores salarials, jornades de treball raonables, poder disposar de temps per a la lactància.
La càrrega que signifiquen les cures i la criança que intentaven visibilitzar les dones que van morir aquest 8 de març producte de la violència policial, però també les que van morir atrapades en l’incendi d’una fàbrica tèxtil el març del 1911, segueix sent una de les principals reivindicacions del moviment feminista, perquè es tracta, tant llavors com ara, d’una qüestió que recau principalment en les dones, i les fa més pobres però també més vulnerables.
L’any 2009, la bretxa salarial a Catalunya era del 23%, i el 2016, l’última xifra disponible, seguia sent d’un 23%. Les dones estan més ben formades però pateixen més atur que els homes i més precarietat laboral. El 74% dels contractes a temps parcial a Catalunya corresponen a dones, perquè no se’ls ofereix cap altra opció i també perquè les retallades en les prestacions de llars d’infants i en dependència s’han traduït en el fet que han estat elles les que han hagut d’assumir la cura dels fills i filles, però també de les persones dependents. De fet, el 97% de les persones que reconeixen que treballen a temps parcial a Catalunya per aquesta raó són dones.
Les dones conformen també el gruix de les persones que cobren menys de 1.000 euros al mes a Catalunya: són 7 de cada 10. La majoria treballa en els sectors més mal remunerats. El 84% són cambreres, dependentes, administratives o treballen en el servei domèstic. De fet, el 88% de la mà d’obra en el sector domèstic són dones, moltes d’elles immigrants que treballen sense cotitzar a la Seguretat Social i amb uns sous que, segons un estudi de la UGT, en molts casos no superen els 343 euros. No sabem quantes són. El novembre passat, el sistema de la Seguretat Social de Treballadores de la Llar a Catalunya n’havia comptabilitzat una mica més de 60.000. No obstant això, podrien ser unes 200.000 si fem cas a l’OIT, perquè la majoria treballen en l’economia submergida.
Malgrat que la Inspecció de Treball a Catalunya té gairebé plenes competències en la matèria, de les últimes memòries disponibles es desprèn que no es va fer cap actuació referida a les treballadores de la llar en tot el període cobert: un any sencer. No consta, si més no, que s’hagi sol·licitat una sola vegada als jutjats socials l’autorització prèvia per entrar a un domicili en els casos de treballadores de la llar. Com s’explica aquest abandonament total?
També s’enfronten a una situació extremadament precària les cambreres de pis, les kellys, dones que pateixen jornades extenuants per les quals algunes reben un sou de tot just 600 euros. En vuit hores es veuen obligades a netejar fins a 30 habitacions, cosa que les obliga a treballar sota una pressió extrema. Fan llits, netegen banys, carreguen matalassos, activitats que els provoquen malalties cròniques i invalidants. Amb l’agreujant que algunes no tenen contracte, perquè són falses autònomes, i no poden optar a una baixa laboral remunerada.
Aquest diumenge hem d’omplir els carrers per totes aquestes dones, però també per les que, més enllà de les nostres fronteres, pateixen tota mena de discriminacions. Per les que són violades pels exèrcits a l’Àfrica, que han convertit aquesta pràctica en una arma de guerra. Per les que són lapidades. Per les nenes més pobres de l’Índia que són víctimes de violacions brutals que queden totalment impunes. És una lluita global que traspassa fronteres i que requereix la germanor i la solidaritat entre dones que desprèn la paraula sororitat.
