Cal refer ponts de diàleg per mirar de sortir de l’atzucac en el qual ens hem ficat. Per això celebro el to i les maneres apuntades en els discursos de Miquel Iceta i Xavier Domènech en el ple d’investidura sense investidura de dissabte passat. En aquest llarg procés, els uns i els altres, tots, han comès errors, els uns més clamorosos que els altres, cert, però fóra bo que comencéssim a mirar endavant.
A l’inici del seu discurs, el diputat de JxCat, Quim Torra, dirigia unes càlides paraules –no podia ser de cap altra manera– als familiars dels líders independentistes empresonats presents a l’hemicicle català. Poc més de la meitat del Parlament va aprofitar el gest per alçar-se i aplaudir; l’ovació es va allargar suficientment per veure l’actitud d’uns i altres. No entenc i censuro la manca d’empatia dels qui no es van dignar ni tan sols a girar-se.
El debat de la independència sobreïx per arreu i s’està perdent el nord. He escrit en més d’una ocasió, per tant em reiteraré, que, tot i que critico i lamento profundament les precipitacions i enganys independentistes, entenc desproporcionades les detencions (provisionals) dels actors principals del procés. Només cal alçar la mirada per constatar la quantitat de delinqüents de tot tipus que, havent estat condemnats, campen lliures. Una impunitat que encara fa entendre menys les presses en què la justícia s’està agafant el conflicte català. No cal entrar en amanides dicotomies sobre presos polítics o polítics presos, per constatar la injustícia dels empresonaments.
Crec que s’està prenent la part pel tot. Hi ha maneres de viure o sobreviure el procés. Uns poden ser independentistes i alhora crítics amb com s’han fet les coses; d’altres, cada cop menys, poden ser independentistes i estar encantats de la vida; però, també és cert que els unionistes o constitucionalistes també poden lamentar, i molts ho fan, l’arbitrarietat en què està actuant el jutge Llarena, empresonant i desempresonat polítics a la babalà. Resumint: és compatible ser independentista i crític amb com s’han fet les coses fins ara, i unionista i no entendre l’obcecació dels empresonaments i d’una rebel·lió que molts juristes de prestigi no saben veure de cap de les maneres, si més no perquè implicaria violència; una violència que no s’ha vist, almenys fins ara –toco fusta.
Tot això per dir que no entenc que un unionista, constitucionalista o, si es vol, espanyolista, no pugui girar-se i aplaudir a uns familiars d’independentistes que cap culpa tenen de tot el que està passat. Desenganyem-nos, els familiars dels independentistes empresonats poden ser independentistes, però també no ser-ho. És igual. El que sí que són és víctimes col·laterals d’un conflicte que, malgrat fa temps que dura, va per llarg. Es miri des d’on es miri, no mereixen el desaire dels diputats que van decidir no girar-se. Quin crim han comès? Ser filla o muller, fill o marit, d’un polític independentista? Ja no els demano que censurin l’empresonament dels polítics independentistes, o la seva dispersió, o l’allunyament, però almenys sí que mostrin uns mínims d’empatia cap a uns familiars que estan patint. I entre els qui no es van girar hi ha Ciutadans –el PP ja havia marxat…–, però i també el PSC.
