Deia Charles Péguy que no hi ha res més antic que un diari d'ahir, ni res més actual que un poema d'Homer. Al llarg de segles, la formació moral dels joves es va basar en l'estudi dels clàssics grecs i llatins. Es va crear, així, una tradició que va agermanar els europeus en un llegat comú, i que ens va permetre disposar de models a través dels quals poder entendre la complexitat humana: el sentit del deure d'Hèctor, la fidelitat de Penèlope o l'amor paternal de Príam formen part d'una extensa galería d'exemples a seguir.
Amb aquesta idea al cap he obert la Ilíada, amb l’ànim de trobar-hi alguna idea, alguna història,alguna veu que pogués ajudar-me a comprendre el que avui vivim a Catalunya. A mesura que el lector s'endinsa en el gran poema troià, hi ha una pregunta que es va fent a si mateix amb un esbalaïment cada cop major i que, per molt que s’hi escarrassa, no aconsegueix respondre: deu anys de batalles, tantes penalitats, tants odis, tants morts… per què?
Els paladars poc exigents acceptaran l'explicació tradicional: el rapte d'Helena –que Homer despatxa en quatre versos– en va ser la causa. Tanmateix, es fa difícil d’acceptar que milers d'homes s'embranquessin en una guerra tan llarga i devastadora per un motiu tan insignificant. Eren així d'inconscients? Tan poc valoraven les seves vides, famílies i hisendes?
També avui, a Catalunya, molts ens preguntem: per què? Segons a qui fem la pregunta, obtindrem una sèrie interminable de respostes semblants a la del rapte d'Helena: perquè Catalunya és una nació ocupada, colonitzada i humiliada des del 1714 –o fins i tot, per alguns, des del Compromís de Casp–, perquè la Transició va ser una farsa, perquè Espanya ens roba, perquè el Tribunal Constitucional va anul·lar una part de l'Estatut, perquè vivim en un Estat poc democràtic i volem construir-ne un altre de molt millor…Helenes i més Helenes, tantes Helenes per nodrir ingenus com es vulguin, però –fins i tot duent-les al límit i sumant-les totes– insuficients per justificar perquè un sector molt considerable d'una societat com la catalana, que gaudia d'una convivència, una llibertat i una prosperitat envejables, va decidir un dia trencar-la, atropellar-la i empobrir-la. Per què?
El Cant VI de la Ilíada recull un episodi menor, el de la trobada entre l'aqueu Diomedes i el troià Glauc, que també ens hauria de fer pensar. Apartats dels seus exèrcits, però "desitjosos de combatre", els dos guerrers es troben cara a cara. "Qui ets?", pregunta el ferotge Diomedes. I Glauc, amb la sang freda de qui no té por de morir, explica al seu rival d'on ve i qui són els seus avantpassats, entre els quals esmenta el seu avi Belerofont. En sentir aquest nom, Diomedes "va clavar la llança a terra" i va replicar: "Llavors ets el meu antic hoste patern, perquè el diví Eneu va allotjar al seu palau l'eximi Belerofont, el va tenir amb ell vint dies i tots dos van obsequiar-se amb presents magnífics. En endavant no ens hem d’escometre amb la llança. I ara intercanviem l'armadura, perquè tothom sàpiga que de ser hostes paterns ens en gloriem". Dos homes disposats a matar-se s'assabenten que els seus avis havien estat amics, un nexe que inesperadament els uneix i que no només els impedeix combatre, sinó que els obliga a "gloriar-se’n", és a dir, a celebrar i no tacar l’amistat dels seus ancestres.
Per a nosaltres, els catalans, siguin els que siguin el nostre origen i la nostra manera de pensar, hauria de ser molt fàcil "clavar la llança a terra". No només van ser amics els nostres avis i pares. Vam ser-ho nosaltres mateixos fins no fa gaire. I no solament hem compartit amistat, sinó fins i tot la sang, una sang barrejada en centenars de milers de parelles, en milions de fills comuns.
Igual que Glauc i Diomedes, en comptes de veure a l'altra banda una massa anònima d'adversaris, hauríem de fer un esforç per descobrir persones amb noms i cognoms diversos, amb vides úniques. Qui ets?, fora bo de preguntar al nostre presumpte rival abans d'agredir-lo. Potser així, en revelar-se fins a quin punt són miserables les nostres diferències comparades amb tot el que ens uneix, amb el que hem perdut i amb el que encara podem arribar a perdre, ens avergonyirem de nosaltres mateixos i serem capaços d'enterrar, d'una vegada per sempre, els vells dimonis.
