La fAda Colau plora per tant mal rotllo i la galàxia processista la segueix posant a parir. Ni caritat cristiana ni misericòrdia davant de tant patiment suportat en silenci com si tingués morenes. Millor clavar-li els ullals al coll encara amb més força per la traïció de triar els socialistes per governar Barcelona i fer veure que el suport de l’exciutadà Valls no va amb ella. ¡Quina vergonyeta!, s’exclamen quan l’alcaldessa reconeix en veu alta les ganes de tirar la tovallola tot i que pocs la creuen. !Llàgrimes de cocodril¡, responen les ases que bramaven, feien gestos obscens i tiraven ous fa dos dissabtes a Sant Jaume. Comprovat: el processisme provoca estralls en la salut mental dels catalans i els converteix en descerebrats.
Jo si haig de sentir vergonyeta no és de Colau, encara que canti les seves penes davant d’un micro i avisi que podria ser el seu últim mandat d’acord amb el seu codi ètic, que avui s’aplica i demà potser no. A mi la vergonyeta me la provoca ERCnest Maragall justificant el fanatisme violent de la seva parròquia i dient que si els comuns l’haguessin votat els insults i les agressions no s’haurien produït. ¡Quin mal està fent el Tete al cognom familiar! Aquestes afirmacions no només el deslegitimen per a qualsevol càrrec institucional que ambicioni en un futur no gaire llunyà per raons de finitud vital. També em demostren el llop republicà disfressat d’ovella. Si abans de tocar poder ja em desconcertava la seva fatxenderia, després del matrimoni amb els convergents tunejats el seu sobradisme és de traca.
Tampoc puc evitar sentir vergonyeta aliena del ciutadà Corbacho. El vaig tractar com a alcalde socialista i ja em va semblar molt astut. El desconcertant fitxatge de Valls ha pagat amb la traïció el favor que l’assot de migrants pobres francès li va fer fa uns mesos rescatant-lo de l’oblit. El giracamises Corbacho no dubta ara a deixar-se estimar per l’amant de la Malú després d’haver votat per Colau i diu aguantant-se el riure que ho fa perquè els taronges tenen una organització més implantada que el pot ajudar “a desenvolupar millor” el treball de regidor. Dubto jo que tingui vocació d’avorrir-se quatre anys escalfant la cadira al consistori barceloní. El sou per no fer res està molt bé, però no sé per què tinc el pressentiment que el seu regne és d’un altre món.
I si seguim amb la vergonyeta que em provoquen polítics que no em mereixo, ¿què dir del pitjor president de la Generalitat? El ratafienc Torra ha obligat els seus a desdir-se d’un acord de govern amb els socialistes a Santa Coloma de Farners per pactar amb els republicans protagonitzant un ple surrealista que ja voldrien els guionistes del Polònia. Si no hagués estat pels regidors d’ERC, que ho van escampar als quatre vents per despit, no ens en hauríem assabentat. I això em fa pensar la de barbaritats que haurà fet l’escolanet i que han quedat degudament silenciades. Vergonyeta em provoquen els seus tics de cacic i la seva contribució a empitjorar l’embogiment de la galàxia independentista, que ja no sap si el president és Torra o Puigdemont, si ho són els dos a la vegada o si no ho és cap dels dos.
I què dir de l’amenaça del rei Artur de tornar a la política a partir del 2020? A mi em faltarà un cargol perquè fer de periodista és el que té, però ell els ha perdut tots per plantejar-s’ho. I també per dir que “es tracta de saber si voldré. I si vull, es tracta de saber si és possible” i quedar-se tan ample. Que no trigui molt perquè Miquel Buch ja s’ha postulat per liderar el frankenstein que surti de JxCat, PDECat i La Crida. Agraeixo al responsable d’Interior que em recordi el seu CV perquè reconeix que em costa identificar els consellers del govern català. Més enllà de les pallassades de Torra, del decret farsa sobre el lloguer i de la polèmica futura Llei Aragonès, no em consta que hagin fet res memorable per la pàtria. Necessito vacances.
