La Unió Europea, contra la Desunió Europea

La tempestuosa història que vivim a Catalunya des de la imputació per corrupció i caiguda en desgràcia, l’any 2012, del “príncep” Oriol, l’hereu de la dinastia pujolista a la presidència de la Generalitat, ha entrat en una nova fase. De ser un problema intern d’Espanya, ha saltat, després de la sentència del Tribunal de Luxemburg, a la dimensió de la Unió Europea. I amb les institucions comunitàries no hi ha “jugades mestres”, ni “trolejades”, ni “tsunamis” que valguin. Només la llei i el reglament.

Quin és el nus del conflicte català, si el despullem de tota la parafernàlia que l’ha acompanyat durant aquests set últims anys? Des de l’òptica independentista, es tractava d’aconseguir que l’Estat espanyol acceptés, de grat o per força, la celebració d’un referèndum vinculant a Catalunya per decidir la transformació de la comunitat autònoma en una república independent.

Com que això no és ni serà possible –cal una reforma de la Constitució espanyola que ho contempli i això, objectivament, és una quimera-, l’embat de les forces independentistes busca escletxes i complicitats a la Unió Europea per poder persistir en aquesta estratègia. En un futur, es tractaria que el Tribunal de Luxemburg reconegui que Catalunya té dret a l’autodeterminació i que aquesta màxima instància judicial comunitària forcés l’Estat espanyol a permetre un referèndum d’independència vinculant en aquest racó de la península Ibèrica.

Qualsevol jurista mínimament format i informat de com funciona la Unió Europea sap que aquesta hipòtesi és, senzillament, inversemblant. Ni el Tribunal de Luxemburg ni el Tribunal Europeu dels Drets Humans avalaran mai l’escissió d’una part d’un Estat membre si, democràticament, aquest s’hi oposa. Per tant, la via catalana a la independència, encetada l’any 2012 per tapar els escàndols de corrupció del pujolisme, està condemnada, des del minut 0, al fracàs més absolut.   

El món “indepe” està exultant després de la sentència del Tribunal de Justícia Europeu (TJUE) de Luxemburg sobre la qüestió prejudicial que va formular el Tribunal Suprem espanyol en relació amb la immunitat parlamentària d’Oriol Junqueras un cop va ser escollit diputat a les eleccions europees del passat 26 de maig. Això, en realitat, afecta un termini de quatre mesos en la condemna de 13 anys de presó i d’inhabilitació a la qual ha estat sentenciat el líder d’ERC: els que van entre el 13 de juny passat (data de la proclamació dels resultats electorals) i el 14 d’octubre (data de promulgació de la sentència de l’1-O).

El TJUE considera que Oriol Junqueras gaudia d’immunitat parlamentària durant aquest període i, per tant, se li havia d’haver facilitat l’accés a l’acta d’eurodiputat. Per poder seguir el procediment judicial contra ell, el Tribunal Suprem hauria d’haver demanat un suplicatori previ al Parlament europeu per aixecar la seva immunitat.  El raonament jurídic és impecable i garantista, en la millor tradició de l’esperit fundacional de la Unió Europea.

Per tant, i en espera que el Tribunal Suprem estudiï i adopti una decisió després de Reis, el més sensat i factible seria que Oriol Junqueras pugui sortir en llibertat mentre dura la tramitació del suplicatori al Parlament europeu. La situació seria semblant a la de Carles Puigdemont i Toni Comín, que, a conseqüència de la sentència del TJUE, ja han iniciat les gestions per ser eurodiputats, però que afrontaran, de ben segur, el tràngol del suplicatori per la seva participació en l’organització del referèndum il·legal de l’1-O i la posterior proclamació de la falsa DUI.

La batalla jurídica i política dels independentistes catalans ha escalat a la dimensió europea, sí, però això no juga necessàriament a favor dels seus interessos a mitjà i a llarg termini, encara que la resolució del TJUE feta pública dijous passat sembli indicar el contrari. El Tribunal de Luxemburg ni anul·la ni qüestiona la sentència de l’1-O. Només obre la porta perquè Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín puguin accedir a ser eurodiputats, ja que van ser escollits a les urnes el 26 de maig, però poden perdre la immunitat inherent al càrrec si prosperen els suplicatoris que puguin presentar pròximament les autoritats judicials espanyoles.

I què passa amb la resta de condemnats que tenen les penes més llargues de presó (Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull)? I què passa amb els exconsellers Lluís Puig i Clara Ponsatí, que tenen pendents euroordres d’extradició dictades pel jutge Pablo Llarena? La resolució del TJUE els deixa fora de qualsevol tutela.

El jutge Manuel Marchena s’ha empassat el “gripau” del Tribunal de Luxemburg, que ell mateix va promoure per curar-se en salut, però l’aparell judicial espanyol té encara molts i contundents instruments a la mà per continuar donant la batalla legal contra el moviment secessionista en les instàncies europees. I sap, d’entrada, que la “guerra” la té guanyada: la Unió Europea no és ni l’URSS ni Iugoslàvia en estat de descomposició terminal i mai no acceptarà una escissió interna d’una regió d’un Estat membre que amenaci el procés d’integració i d’harmonització que està en marxa des dels Tractats de Roma, subscrits fa 62 anys.

Aquest és el gran error de l’independentisme. Creure que el seu enemic és Espanya quan, en realitat, ho és la lògica interna que dona sentit a l’existència de la Unió Europea. La Unió Europea mai no promourà ni avalarà la Desunió Europea.

Personalment, considero que tot el que ha passat a Catalunya des de l’any 2012 és una desgràcia. Però ningú no va obligar Oriol Pujol a ser un “xoriço”, ho va decidir ell tot solet. Em sap greu que hi hagi polítics a la presó i polítics que han marxat a l’estranger. Em sap greu el clima de crispació entre ‘indepes’ i no ‘indepes’ que s’ha viscut al Parlament, als ajuntaments, a les universitats, a moltes cases, als carrers… Em saben greu els episodis puntuals de violència que tot això ha provocat. Em sap greu per les persones que han patit la resposta policial i judicial, de vegades extemporània, a l’ofensiva secessionista.

Tot això ha fet molt de mal al conjunt de la societat catalana, del qual trigarem anys a recuperar-nos. I per a què? La Unió Europea no és, com creuen erròniament els independentistes, la porta de sortida a un futur meravellós. La Unió Europea és el final de l’escapada.

(Visited 42 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari