Sóc a la terrassa del bar d’un poble del Baix Camp fent un vermut amb uns amics. Parlem de coses intranscendents, com per exemple els vitralls que un senyor de Sant Martí de Maldà vol fer als principals protagonistes de l’1-O. Ningú sap ben bé quin seria el seu destí si s’aconsegueix prou finançament com per tirar endavant el projecte, però ja que hi som, els meus companys de taula proposen d’intentar alguna gestió davant les autoritats eclesiàstiques de París, doncs sembla que a Nôtre Dame igual els podrien fer servei i, en cas de reeixir, ben segur que s’aconseguiria internacionalitzar el conflicte i fer que Europa ens miri encara una miqueta més.

 Jo anava a explicar la meva debilitat per una de les obres on es veu Marta Rovira, motxilla a l’esquena i barra de pa sota el braç, indicant el camí a la llibertat, quan de cop noto que el company del meu costat em dóna un parell de cops de colze mentre se li escapa el riure per sota el nas. Vol que em fixi en un senyor d’edat provecta que manifesta la seva dignitat vestint una samarreta groga. Porta al cap una barretina, a les mans un bastó d’excursionista carregat de llaços amb les quatre barres que s’alternen amb d’altres que, evidentment, són de color groc. Calça unes bambes on llueix una estelada rampant.

El miro, resulta impossible no fer-ho, i veig que es reuneix amb un grup, potser una mica més d’una dotzena de persones, de la seva edat o més grans. Vesteixen de forma similar i es preparen per fer escoltar al món la seva bona nova a través d’una mena de rogativa laica i, de passada, viure una d’aquestes experiències interiors, capaces de portar-te fins a límits desconeguts, que només el procés pot oferir als seus adeptes.

I així, a les 12 en punt del migdia, hora de l’àngelus, la processó arrenca. Com que la dignitat i la cerimònia exigeixen una certa lentitud en el pas, surt encapçalada per una venerable nonagenària d’envejable esperit de lluita que marca el ritme de la marxa amb l’ajut d’un caminador, carregat també i com no pot ser d’una altra manera, de llaços grocs. Just al seu darrere, i de la seva cuidadora, dues dones una mica més joves exhibeixen amb orgull un penó en el qual llueix la imatge de la República. La porten amb el mateix respecte i veneració amb el que les beates eclesiàstiques passejarien una verge

Hi ha alguna cosa que no encaixa en el dibuix que han triat. Du al cap el barret frigi amb l’escarapel·la que identifica la Marianne francesa, però es veu que el seu cabell és més rinxolat, tant que fins i tot li fa un cargolet al front. També se la veu més robusta, més refeta i el vestit que porta és molt més pudorós. És la imatge de la República Espanyola. Però tant li fa. Una república és una república i com a tal, lliure i democràtica per definició, per molt que s’hi encaparrin en portar la contrària a llocs com la República Democràtica de Corea del Nord o a la República Islàmica d’Iran. Més encara, si els nostres fugitius i màrtirs han decidit refugiar-se en monarquies, és perquè volen contribuir a democratitzar els països d’acollida i fer realitat la República Belga o la República Unida de la Gran Bretanya i el Nord d’Irlanda.

La desfilada arriba a la primera cantonada de la plaça i els seus membres aixequen els caps en l’aire per entonar una lletania demanant la llibertat dels presos polítics. Ho fan amb la veu baixa però ferma, per a ser escoltats sense molestar més que el just, sense cap més pretensió que acostar-se de forma sensible i ultraterrena a persones que vulguin compartir el seu èxtasi, aquesta prospecció interior tan especial i nostrada, que purifica i fa viure en un nivell de l’espai i del temps diferent i superior al de la resta de mortals.

Són precisament les fotos dels presos les que encapçalen el següent tram del seguici. Em torna al cap el vitrall de Marta Rovira santificada amb la seva motxilla i em pregunto què deuen pensar d’ella aquells que seguien lliurement i des de casa seva la instrucció de la causa, fins que la Martona va decidir que Suïssa podia ser un bon lloc per viure.

La desfilada arriba al seu punt d’origen. Criden en pro de la independència i, a poc a poc, els van recollint els seus acompanyants. Marxen a casa frisosos de la propera trobada per viure una nova experiència mística.