El llaç groc que porten moltes persones als jerseis i abrics mostra que estan contra l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Símbols similars, però d’altres colors, identifiquen la lluita feminista, contra la sida o la retallada de les pensions de jubilació. El color negre comença a associar-se amb la denúncia dels abusos sexuals a les dones.
Potser seria bo triar un color que simbolitzi la lluita contra la precarietat laboral, que implica, alhora, una vida precària, marcada per l’angoixa, la incertesa, la frustració.
El passat dissabte es van organitzar manifestacions contra aquesta precarietat a una trentena de ciutats espanyoles, coincidint amb el sisè aniversari de l’aprovació de la reforma laboral elaborada pel Partit Popular. A Barcelona, la concentració es va realitzar davant la seu de la patronal del Foment del Treball, tot i que també hauria estat adequat fer-la davant la delegació del govern espanyol. Especialment, després que el president d’aquest govern, Mariano Rajoy, recomanés als ciutadans que es facin plans de pensions per tenir un mínim de seguretat econòmica quan es jubilin. Rajoy aprova una llei que fa impossible que els treballadors estalviïn perquè facilita que els salaris siguin baixos i els proposa que es facin plans privats de pensions amb uns estalvis que no tenen.
Les manifestacions i la ràbia contra el govern són justificades. Treballadores d’hotel, missatgers, infermers, afectats per les hipoteques o els lloguers elevats,… col·lectius de tota mena van participar en una concentració en la qual molts dels periodistes que n’informaven es podien passar directament al bàndol dels manifestants.
La precarietat és a tot arreu. I no només a Catalunya i Espanya. És la norma que pretén imposar el sistema econòmic vigent. Mentre molts economistes i polítics demagogs assenyalen el dit del creixement del Producte Interior Brut o de la disminució de l’atur hem de mirar el bosc de la precarietat.
“Els llocs de treball fixes de per vida han passat a la història”, sentencien alguns. Potser sí. Però aquest fet no hauria de comportar que la vida de les persones esdevingui una lluita permanent per tenir garantits els drets fonamentals. Necessitem societats on es garanteixin aquests drets. Tots. Des de l’alimentació a l’educació, passant per la salut o l’habitatge. Cap d’aquests drets no ha de dependre de si es té o no una feina fixa i ben retribuïda.
D’això en dèiem societat del benestar. Diguem-li com vulguem a la nova societat que hem de construir, però la societat del malestar l’hem d’enterrar el més aviat possible. I cal cridar-ho als quatre vents. Amb uns llaços o símbols del color que sigui per posar vermells els que pretenen que no hi ha alternativa a la societat de la precarietat.
