Un homenatge doble

Des de fa gairebé un any la meva bona amiga Isabel Casamitjana em proporciona diversos exemplars dels anys seixanta  de la revista d’humor La Codorniz, publicada durant gairebé quaranta anys (des deL 1941 fins al 1978), revista que va ser un dels més divertits contrapunts a la grisor i a l’avorriment que emanaven de la vida cultural del franquisme.

La majoria dels exemplars proporcionats per la senyora Casamitjana són dels anys seixanta, període durant el qual el ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne va promulgar la primera llei de premsa, que va suposar  una certa apertura respecte a la rígida censura imperant durant els primers anys de la dictadura. Una petita llum en el túnel franquista. 

El túnel del franquisme: a La Codorniz li van ser atribuïts alguns acudits que mai no va publicar; així, es deia que en una portada de la revista apareixia l’entrada d’un túnel i les pàgines que seguien estaven totes negres, fins arribar a la darrera, on es veia la sortida del túnel. Un altre acudit que la revista mai no va publicar és el que, en una suposada informació meteorològica, deia: “Reina un fresco general procedente de Galicia que tiende a dominar toda la península”. També va tenir molt d’èxit aquest altre, que tampoc mai va ser objecte de publicació: “Almohadín es a almohadón, lo que cojín es a equis. A nosotros nos importa tres equis que nos cierren la edición”.Acudits que avui poden semblar gairebé innocents, però que en aquells anys podien suposar una dura sanció econòmica per a la revista i, en algun cas, l’amenaça d’una  pena de presó per al seu director.

La Codorniz va ser fundada l’any 1941 per Miguel Mihura, un dels més afortunats comediògrafs de l’època (la seva obra “Tres sombreros de copa”, que entronca amb el teatre de l’absurd, és possiblement la millor comèdia espanyola de tot el segle passat). No obstant, el que va dirigir la revista durant un període de més de trenta anys va ser l’escriptor Álvaro de Laiglesia, autor també d’un bon nombre de novel·les d’humor (Tachado por la censura, Dios le ampare, imbécil, Se busca rey en buen estado, etc.), algunes de les quals no han perdut actualitat.

Als seus inicis, La Codorniz publicava uns acudits blancs, sense gosar criticar ni tan sols el govern municipal. Així, al número 1 del setmanari es podia llegir aquest acudit que sembla de Mihura: “¡Caramba, Don Jerónimo, està usted muy cambiado! –Es que no soy Don Jerónimo. –Pues más a mi favor”. Tanmateix es tractava sempre d’un humor intel·ligent, que traduïa en vinyetes l’absurd d’una existència anodina i subjecta a un ordre kafkià.

Amb el temps  els acudits es van fer més crítics (i no tan críptics) amb els poders constituïts (almenys amb alguns d’aquests poders), que Chumy Chúmez, un dels col·laboradors més punyents, sovint identificava amb uns capitalistes de barret al cap i impecables vestits de color negre, com corresponia a un país que somreia tan poc. Després, ja se sap, va venir el turisme i ens va alegrar una mica la vida.

Ja mort el dictador, els acudits van ser progressivament més directes, més incisius. Un exemple: en plena crisi universitària, dos vellets miops es troben davant d’una manifestació estudiantil, i un d’ells comenta: ¡Como ha cambiado la tuna!

Capítol a part mereixen els col·laboradors de La Codorniz; per les seves pàgines van desfilar, i molts d’ells s’hi van quedar, els més aguts humoristes del segle passat: per ordre alfabètic, Abelenda, Azcona (Rafael), Baronesa Alberta (Mercedes Ballesteros), Cebrián, Forges, Rafa, Gila, Chumy Chúmez, Tono, Mena, Mingote, Oscar Pin, El Perich, Ops, Serafín, Máximo, Pablo, Pitigrilli, Soria, entre d’altres. No debades La Codorniz es va subtitular “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Va ser totes dues coses i, tal com es pot llegir al seu himne (obra dels humoristes Edgar Neville i Tono) La Codorniz sortia totes les setmanes per fer-nos feliços.

Serveixin aquestes línies com a homenatge  a una revista que ens va alegrar la vida durant un bon grapat d’anys (i que, en algun cas, ens la continua alegrant), i també com a tribut de gratitud al matrimoni Casamitjana (ell malauradament difunt), que amb tanta cura ha tingut el bon gust –i el bon humor- de  conservar tants exemplars de La Codorniz.

(Visited 76 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari