Un Dalai-lama de pega

No hi ha hagut manera i l’Oleguer Pujol Ferrusola m’haurà de disculpar si se m’escapa el riure. Cada vegada que tanco els ulls i intento visualitzar el seu pare com el Dalai-lama català, les úniques imatges que em venen al cap són les del malcarat mestre Yoda torturant el pobre Skywalker i les de Kuato, l’oracle mutant de la pel·lícula Desafío Total. Diu el petit de la nissaga familiar més famosa de Catalunya que el que s’ha fet amb el seu pare no té nom. Després de donar-ho tot per la pàtria ara es vol desacreditar i desterrar Jordi Pujol. “El que tenen contra ell és el que la Xina pot tenir contra el Dalai-lama”, ha explicat a Rac1 sense adonar-se de l’ofensa que el seu comentari frívol pot provocar entre els budistes tibetans.

Les comparacions són odioses i aquesta encara ho és més. De moment, al líder espiritual tibetà no se li coneixen diners amagats en paradisos fiscals ni blanqueig de capitals ni negocis de dubtosa legalitat com els que presumptament esquitxen alguns membres del clan. A diferència del Dalai-lama de pega, sempre emprenyat, el de debò regala el somriure del que se sap en pau amb sí mateix i amb el món. Un cop més l’Oleguer ha utilitzat el suat discurs que relaciona l’assetjament a la seva família amb el procés sobiranista i ha explicat que el linxament és perquè el seu pare és una “peça clau del procés” oblidant que per no existir, ja no existeix ni Convergència. Al menys oficialment.

Estic convençuda que el hipster Oleguer diu el que diu de tot cor, convençut del paper imprescindible que el seu pare ha tingut en la història de la Catalunya moderna, que només uns pocs desmemoriats neguen. Una altra cosa és aprofitar-se del càrrec polític per fer negocis i ampliar la fortuna familiar, cosa que el fill educat en el temple jesuític del neoliberalisme català deu considerar normal. És cert que de tota la família, el benjamí ha estat sempre el més independentista i ja feia de les seves a la Crida dels anys vuitanta amb el Marc Prenafeta, el seu amic inseparable, amb qui va participar en la monumental xiulada al rei d’Espanya durant la inauguració de l’Estadi Olímpic el 8 de setembre del 1989. Tanmateix, quan es tracta de fer calés la pàtria ja no pesa tant.

Deu ser un cop molt dur per als qui ho han tingut tot pel fet de dir-se com es diuen passar a ser uns empestats precisament per la mateixa raó. L’Oleguer ho sap perquè, pel que ha explicat, porta cinc anys sense poder treballar a Catalunya perquè ningú vol fer negocis amb un Pujol i menys amb un Pujol Ferrusola. A mi el que realment em sorprèn és com ha pogut viure cinc anys així i tenir aquesta bona cara. En el meu entorn més pròxim, tots aquells amics i coneguts que han esgotat la prestació d’atur suporten la seva desesperació gràcies als antidepressius. Celebro que no sigui el seu cas i em pregunto si aquesta vida regalada que porta a la seva mansió del Tibidabo ho és gràcies als estalvis, als negocis a Espanya, als diners no declarats o a la fortuna de la dona, la Sònia Soms, filla de l’alta burgesia tèxtil terrassenca. Sigui com sigui, l’estratègia mediàtica familiar de fer pena no funciona.

A diferència del Josep, que fa uns dies va admetre que no podia posar la mà al foc quan se li preguntava per l’honestedat d’en Júnior, l’Oleguer si que la hi posa i manté que el seu empresonament és un intent del PP de distreure l’atenció sobre el cas Lezo que esquitxa la cúpula popular madrilenya. Assegura que no són una organització criminal sinó una família normal. Cadascú fa la seva vida i té els seus negocis, i l’únic que els uneix -a banda de l’amor a la pàtria, a Crist i als diners- és la maleïda deixa de l’avi Florenci. Arribats a aquest punt, suposo que la campanya dels Pujol-Ferrusola seguirà amb noves aparicions estel·lars i espero que la cirereta la posi la mare superiora amb les seves assenyades paraules.

(Visited 39 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari