La greu crisi sanitària provocada per la pandèmia global del Covid-19, amb les seves devastadores conseqüències humanes, econòmiques i socials, ha fet més evident encara la instrumentalització partidista i sectària de TV3. Aquesta crisi, vista exclusivament des de TV3, a través de moltes de les seves informacions i sobretot a través dels seus programes d’opinió i fins i tot d’entreteniment, ha estat i és encara una simple prolongació de la propaganda política del Govern de la Generalitat, i especialment de l’encara president Quim Torra i de la seva formació política, JxCat. Tan és així que ERC, i sobretot els seus consellers de Salut, Alba Vergés, i de Treball, Afers Socials i Família, Chakir el Homrani, molt sovint han estat objecte de crítiques en un mitjà on solament d’una manera excepcional es formulen crítiques a les actuacions del Govern de la Generalitat.

Tot plegat ens planteja un debat pendent en la vida política i social del nostre país des de fa ja molts, massa anys: què és i què ha de ser TV3? I quan parlo de TV3 em refereixo al conjunt dels canals de ràdio i televisió de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA), successora de l’antiga Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV, de la qual vaig ser membre del consell d’administració des de juny de 1983 i fins al desembre de 1996. Nascuts amb un pecat original -tot el seu projecte de creació i també tota la contractació del personal que el va posar en marxa va ser fet seguint les ordres directes del llavors totpoderós secretari general de Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta-, aquests mitjans han estat l’única 'estructura d’Estat' creada pels successius governs catalans des del restabliment ple, l’any 1980, de la democràcia i l’autonomia.

Jordi Pujol va restar astorat i un pèl perplexe quan, a l’acabar d’enregistrar una de les meves 'Converses' a Catalunya Ràdio, molts anys abans que me’n fessin fora, em va preguntar quin seria, segons el meu parer, el seu llegat com a president de la Generalitat, i jo li vaig dir que TV3. “I què més?”, em va dir, i jo vaig insistir-hi: “TV3. Vaja! TV3 i Catalunya Ràdio. Tota la resta, la política de normalització i immersió lingüística, els col.legis, els hospitals, les universitats, les autopistes i les carreteres, els Mossos d’Esquadra, amb major o menor intensitat, ho hauria fet també qualsevol altre president de la Generalitat. La concepció de TV3 com emissora pública nacional de Catalunya, no”. Vam quedar que em trucaria perquè en parléssim amb més temps, però encara espero la seva trucada.

La concepció de TV3 com a veritable 'estructura d’Estat' és única no ja només en el context de les cadenes de televisió autonòmiques espanyoles. Ni tan sols la basca ETB se li assembla, entre d’altres motius perquè un dels seus canals de televisió emet en castellà, per òbvies raons sociolingüístiques. Tampoc no té cap emissora de televisió similar a cap estat federal o regió autònoma, a cap país d’Europa. Potser l’única cadena comparable és Ràdio Quebec, que és una emissora pública de ràdio i televisió depenent del Govern de Quebec, encara que en el seu cas té una competència directa i potent en Ràdio Canadà, que emet la seva programació arreu del país tant en anglès com en francès.

El procés d’instrumentalització partidista i sectària de TV3 va començar ja des d’abans de l’inici de les seves emissions, amb el nomenament com a director d’Alfons Quintà, un psicòpata de manual -es va suïcidar després d’assassinar la seva parella- a qui ningú no ha entès mai perquè Pujol i Prenafeta li van donar l’encàrrec. D’aleshores fins ara, aquest procés d’instrumentalització política ha estat una constant. Amb un èxit popular indiscutible -TV3 lidera les audiències catalanes des de fa anys-, amb un públic molt fidel, addicte i entusiasta, sovint consumidor únicament de TV3.

Molt més televisió de partit, o d’uns determinats partits, que televisió pública de debò, TV3 ha estat i és un dels elements fonamentals, sens dubte el més potent, en l’aparell d’agitació i propaganda de l’independentisme, una simple corretja de transmissió -i sovint també de finançament irregular- del relat secessionista. Em temo molt que continuarà sent-ho, si més no mentre tot el seu control depengui exclusivament dels partits que conformen el Govern de la Generalitat, amb l’exclusió de tots els altres.