He de reconèixer que Barack Obama sempre m’ha incomodat. Per la mateixa raó per la qual m’incomoda Guardiola:  la perfecció -diuen- és feixista, i ambdós personatges freguen la perfecció. Obama és la versió política de Sidney Poitier a la pel.lícula  Endevina qui ve a sopar aquesta nit: Guapo, intel.ligent, simpàtic, bon orador, partidari de la diversitat, el diàleg, l’ecologia, la pau mundial… I a més a més bon ballarí! O sigui: el gendre perfecte. Potser per paios com aquest és que la gent adora Homer Simpson: perquè és gras, calb, bevedor, caòtic, gandul, tendre. Humà, en definitiva. I no un compendi de virtuts que l’únic que fa és recordar-nos les nostres pròpies carències.

En tot cas, va resultar sorprenent que el 2016 el poble nord-americà canviés la perfecció per un espècimen com Donald Trump. Molts encara no ens hem recuperat de la nostra estupefacció. Perquè no és que sigui diferent a Obama, és que directament n’és l’antítesi, tant en l’aspecte polític com personal.                                                           

Tanmateix, mai faltaran als mitjans de comunicació opinadors que diguin que “el poble no és ximple” i “sap el que vota”. Són els apòstols del populus rex, del poble sobirà i omniscient que, segons ells, mai s’equivoca en els seus designis electorals. Doncs en aquest cas ho tenen magre: ningú pot al.legar ignorància. El nord-americà que el va votar sabia el que es feia, coneixia el personatge. Els seus votants, per tant, són responsables d’haver-lo col.locat en el lloc que un dia va ocupar Abraham Lincoln. Només hi ha dues possibilitats: o són com ell, o són tolerants amb ell. Perquè Trump no enganya ningú i no es molesta a dissimular: és supremacista, classista, sexista, armamentista. I un bocamoll, capriciós i prepotent. Sense cultura, sense maneres, sense res. Bé, sense res no: Té diners. I poder.

L’última idea que ha tingut és intentar comprar l’enorme illa danesa de Groenlàndia (la més gran del món). Però no ens afanyem a jutjar-lo: es tracta d’un territori que posseeix vastos recursos naturals, situat a una disputada zona estratègica -l’Àrtic- de vital interès per a Nord-Amèrica. Trump serà el que sigui, però ximple no és. De fet, no és la primera vegada que els americans posen els ulls sobre  aquesta illa: un president amb el cap molt més ben moblat, Harry S.Truman, va oferir el 1946 cent milions de dòlars en or per la seva adquisició. En aquella ocasió Dinamarca va rebutjar l’oferta, cosa que no va fer el 1917, quan va accedir a vendre als Estats Units les que avui es coneixen com illes Verges. Es pot qualificar la iniciativa d’anacrònica, però no d’excentricitat.

Descartada la veta excèntrica, interpreto la frustrada temptativa de compra com a símptoma. Tots els imperis han tingut una primera etapa inicial, de construcció, que en el cas de Roma va ser la República. Un règim que practicava certes virtuts que no en va porten el nom de republicanes: l’austeritat, la moralitat, la fiscalització i control del poder públic.  Aquestes virtuts desapareixen amb l’arribada de la següent fase, l’Imperi. Lògic: si el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament. I l’època imperial és la de major poder de Roma. Els magistrats, sotmesos fins aleshores al control senatorial i popular, són reemplaçats per tirans dotats d’un poder il.limitat. En aquest ambient, on l’única llei és el caprici del príncep, se succeeixen els emperadors cruels, arbitraris o directament bojos. I aquests cometen el pitjor pecat que pot cometre un governant: perdre el contacte amb la realitat. Així, Calígula decideix un bon dia nomenar cònsol el seu cavall, o Domicià fer-se adorar com a déu.

Avui, el líder de l’Imperi (formalment una república) que domina el món, ja no sap què és o no és anacrònic al segle XXI, ni com funcionen les relacions amb un aliat. I, sense pudor, li proposa comprar-li part del seu territori. I igual que fa això, governa a cop de tuit, insulta un adversari polític o separa un fill dels seus pares immigrants a la frontera amb Mèxic. Malauradament, molts súbdits, envilits pel poder imperial, ja ni se sorprenen.

Per sort, som al segle XXI: la negativa de Dinamarca només ha suposat la suspensió d’una visita oficial. En altres temps, ja hauria estat arrasada.