El triomf del pensament econòmic progressista

Sabíem que el mercat com a mecanisme d’assignació de recursos és una maquinària poderosa de coordinació. Però també sabíem que els seus resultats són molt millorables quan es donen fenòmens com els efectes externs (o externalitats: efectes de decisions sobre altres persones que no participen en la decisió) o els béns públics (aquells béns als quals no es pot posar un preu perquè se’n pot gaudir lliurement). A més, fins i tot en absència d’externalitats i béns públics (però també, i probablement més quan hi són), els resultats de l’economia de mercat poden ser molt desiguals i generar greus injustícies socials.

El que no sabíem era que l’experiència ens posaria davant nostre un exemple potentíssim de la imperfecció dels mercats. Aquest exemple ha estat la crisi de la covid-19. Aquesta pandèmia presenta externalitats claríssimes: les decisions que pren cada persona poden afectar-ne moltes altres. És per això que no es poden glorificar les decisions merament individuals, que només pensen en un mateix. I en aquest cas, el d’una pandèmia d’abast global, és més necessari que mai el coneixement científic, que és un bé públic global que un cop es genera afecta a tothom, i, per tant, no s’hi pot posar un preu. I, a més, com hem vist, la crisi afecta negativament molt més a alguns col·lectius que a altres.

Per això ha calgut, a tot arreu, intentar fer front a la pandèmia amb mecanismes d’assignació de recursos diferents del mercat, en aquest cas l’Estat, sobretot, i també les comunitats, és a dir, les accions de persones lliurement organitzades que actuaven per motivacions intrínseques més enllà de les retribucions materials. El mercat ha seguit existint, hem seguit comprant algunes coses pagant-ne un preu, anant al súper, comprant alguna cosa online, demanant algun servei amb una app. Però la nostra vida s’ha vist alterada sobretot per decisions preses per instàncies públiques. Aquestes decisions han estat decisions sobre allò que podíem fer i allò que no podíem fer; però també decisions de mobilitzar recursos econòmics per sostenir socialment els sectors més vulnerables (a través de préstecs o ajudes directes com l’Ingrés Mínim Vital), o per impulsar econòmicament una recuperació sobre bases noves a través dels fons europeus Next Generation, un autèntic pas històric cap a una Europa més federal.

Les comunitats han complementat el rol de l’Estat amb l’acció de grups de voluntariat, amb la participació ciutadana aplaudint els sectors que donaven més i responent en general positivament a les instruccions públiques, i per tant facilitant el compliment de les normes i reduint el cost de la seva aplicació.

Durant els mesos inicials de la pandèmia, ha emergit un consens entre els economistes més seriosos en el sentit que no hi havia cap dilema entre salut i economia, sinó que aquesta no es podia recuperar si no frenàvem primer (amb l’acció coercitiva de l’Estat) la corba de contagis i, per tant, si no prioritzàvem la salut. Els qui s’han manifestat en sentit contrari (des de Donald Trump fins a un patètic Joaquín Leguina) han fet el ridícul més estrepitós entre economistes, epidemiòlegs i altres experts.

La crisi ha posat en evidència també que  els mecanismes públics han d’operar a diferents nivells, perquè la pandèmia actua des del nivell global fins al local. Convé, doncs, una cogovernança federal. D’aquí que hagi estat molt important que l’actitud de les institucions europees, i del principal govern de la Unió, Alemanya, hagi estat molt diferent de la seva actitud en la crisi anterior. A tots els nivells, aquests mecanismes públics requeriran un augment dels ingressos fiscals, que s’hauran d’aplicar a reduir les enormes desigualtats que ja existien i que la crisi agreuja, i a impulsar l’economia sobre unes bases més ecològiques i més democràtiques. Això implica també, en la línia autocrítica d’alguns sectors lúcids del capitalisme, reenfocar els objectius de l’empresa més enllà de la maximització de beneficis, i tenir en compte una perspectiva més ecològica i solidària, així com la participació en les decisions de les persones treballadores.

El pensament econòmic conservador ja havia quedat a la defensiva amb l’anterior crisi financera global. Però ha estat la crisi de la covid-19 la que l’ha deixat en KO tècnic. S’ha acabat l’apel·lació a l’austeritat, als efectes miraculosos dels mercats; s’ha acabat la
justificació de la desigualtat i la banalització del canvi climàtic. Avui el gran adversari del pensament econòmic progressista, allò que impedeix les reformes igualitaristes del federalisme social, ja no és el neoliberalisme de Friedman, Thatcher i Reagan, sinó que és el nacionalpopulisme de Trump, Bolsonaro, Modi i els seus alumnes avantatjats a Catalunya. Aquest nacionalpopulisme ha quedat derrotat amb l’acord per als fons Next Generation a la Unió Europea.

(Visited 123 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “El triomf del pensament econòmic progressista”

  1. This is really interesting, You are a very skilled blogger.
    I’ve joined your feed and look forward to seeking more of your fantastic post.
    Also, I’ve shared your web site in my social networks!

    Respon

Feu un comentari