Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos, em quedo amb Los Chunguitos. Sense cap remordiment. Aquesta és una elecció tramposa: Llach no m’agrada, se’m fa avorrit, és pretensiós i la seva música no m’acompanya. Si aquesta elecció no em presenta problemes, perquè l’explico? Perquè a Catalunya s’ha anat imposant la necessitat d’haver d’escollir, massa sovint, entre dilemes que no m’interessen. Ets català o espanyol? Del papa o de la mama? A quina de les dues àvies t’estimes més? A aquestes tries ens hi habituen des de petits, quan no tenim eines per defensar-nos del xantatge, i l’únic que aprenem és a ser víctimes del xantatge emocional, a normalitzar-lo.

Però arriba una edat en què ja sabem defensar-nos. Sobre la identitat nacional tinc poca cosa a dir: fins fa poc em considerava tan català com espanyol i em quedava tan ample. Però a mesura que han anat posant difícil ser català n’he perdut les ganes i he decidit que ja no ho sóc. Ara ja només sóc espanyol i em sento la mar de bé. Fins i tot més tranquil: no tinc les exigències insofribles de l’escabrosa identitat catalana. Ara respiro millor. Des que he deixat de ser català em costipo menys i no he agafat cap bronquitis, senyal inequívoca que la identitat catalana perjudica el sistema immunitari. (Una dada: la neurociència actual adverteix que les relacions tòxiques i maltractadores, així com la infelicitat, escurcen l’esperança de vida).

Quan explico que no faré vagues ni em manifestaré perquè alliberin els presos processistes, quan dic que, segons jo ho veig, a Espanya no hi ha presos polítics, de seguida em salten: llavors estàs a favor que una gent es floreixi a la presó? Aquí ho tens! El xantatge emocional de nou. No hi ha resposta bona a aquesta pregunta: m’he deixat arraconar altre cop pel xantatgista català. He d’escollir entre fer un gir pusil·lànime o exhibir una crueltat que no sento. I, finalment, opto per un concís: no és el meu problema, ells eren prou grandets i sabien el que es feien, no m’interessen. 

Hi podria afegir: ells no van pensar ni un segon en el malestar que generaven a la societat, en el dany incurable que infligien a la cohesió social. Però això darrer no sempre ho dic. Acostumo a optar per la resposta evasiva, que no és la millor ni la que recomana l'assertivitat. Acostumo a sentir preguntes com: “T’estimes més viure en un Estat totalitari, en una monarquia opressora que en una república del poble?” Vaja! Aquí cal esmerçar-s’hi una mica més: puc dir que la república és preferible
a la monarquia com a principi, però tan sols en termes teòrics i generals. 

Perquè si baixem a les concrecions, puc dir que prefereixo la monarquia sueca que la república de Montenegro. De manera que sí: prefereixo viure a l’Espanya que és una monarquia constitucional, on hi ha un rei que, en els seus discursos, defensa valors més republicans que els que defensen el Trist de Waterloo o el seu vicari, tots dos posseïts per unes temptacions totalitàries escandaloses.

Sí, prefereixo l’Espanya amb un rei constitucional que no pas la república catalana mai concretada, mai definida, dels catalans de la dreta nacional-populista. “No creus que aquest conflicte es resoldria amb un referèndum?”. Aquesta pregunta te la plantegen cada dos per tres, i quan es planteja sempre du el xantatge associat: a qui respongui que NO vol un referèndum, se l’acusa de no ser un veritable demòcrata. I llavors cal entrar en una discussió tèrbola i enfangada, on hom es troba cada cop més emmerdat; una discussió que té tota la pinta de poder acabar malament.

Aquí cal dir que NO passi el que passi: el referèndum no és un instrument més democràtic que unes eleccions, sinó tot el contrari. El referèndum ens obliga a escollir sense matisos, i obliga el perdedor (ni que sigui per un vot) a fotre's. En el nostre cas, si perdés el NO, més de la meitat de la ciutadania de la regió perdria la nacionalitat espanyola, se situaria fora del marc europeu i esdevindria súbdit d’una Andorra ampliada. Seria democràtic que passés això només per la diferència d’un sol vot?

No, no: ni referèndums ni punyetes. Aquí sí que no hem de tolerar el xantatge.