Des dels seus orígens, el cinema ha actuat com un model conformador d’actituds i estils de vida. A dia d’avui, amb l’efecte multiplicador de la televisió, legitima conductes i percepcions de la realitat que antany provocaven rebuig o discrepància. Per comprovar-ho n’hi ha prou amb apuntar-se a la política.
“Tota la culpa la té Hollywood”, solia dir una amiga meva (molt aficionada al cinema, esclar), referint-se al fet que els seus esdeveniments vitals, en particular els menys satisfactoris, havien estat mediatitzats pel que veia en les pel·lícules, que per ella era la realitat. No era un cas únic. La personalitat de la gent canvia quan reconeixen com a realitat en les seves vides el que el cinema els ven i les històries que mostra.
És tal la influència de les imatges en la gent que, als Estats Units, s’han donat casos d’atacs a persones per creure que són els dolents d’alguna pel·lícula. “Tots vam aprendre a besar davant les pantalles i abans que en la realitat. Sortíem del cinema disposats a fer-ho com Burt Lancaster l’hi feia a Ava Gardner (…) Amb la lliçó apresa, carregats de teoria, decidits a imitar aquells petons de precisió, que mai havien de ser més llargs de vint-i-cinc segons, però havien de superar els deu. Petons sense llengua, però amb misterioses implicacions lingüístiques”, comenta Juan Cueto.
Expliquen els analistes que, entre altres coses, aquesta pulsió es tradueix en afinitat emocional, quan l’espectador sent un acostament imprecís cap al protagonista; acte-identificació, quan se sent en la mateixa situació que el seu ídol; imitació i projecció, que consisteix que més enllà del pentinat, la roba o el besar, la persona vol viure com viu el seu artista favorit.
Les generacions de la tele -molt en particular, la que va néixer i va créixer amb l’invent- segurament saben de tot això moltíssim més que les anteriors. I no té res d’estrany, en conseqüència, que no solament hagin estat, diguem, influïdes pels Chiripitifláuticos, o els dissabtes de “Un globo, dos globos, tres globos“, sinó que és la mateixa tele la que s’ha instituït en referència principal dels seus universos. Ja no hi ha, doncs, manera d’entendre el món al marge de les imatges. I menys, fins i tot, de guanyar eleccions.
Potser per això, ancorada en la vella cultura Gutenberg, Esquerra Unida no aconseguia trencar el seu modest sostre electoral, quan les condicions objectives semblaven donar-li tota la raó. Per contra, quan va irrompre Pablo Iglesias en el paisatge polític, ho va fer de la mà de la tele, o viceversa. Va dedicar els seus primers 8.000 euros del sou com a parlamentari europeu a finançar La Tuerka, la humil tertúlia que li va permetre donar el salt a les grans pantalles. En vigílies de la campanya a les eleccions europees de 2014, la gent es preguntava qui era aquest de la cueta, que sortia molt per la tele.
Ficats en farina, res de sorprenent, que de tocar el mitjà es passi al missatge, a ser part d’ell, de vegades com a actor. Cosa que va semblar posar de manifest el celebrat petó de Pablo Iglesias a Xavier Domenech, en ple espai escènic de les Corts. I així continuem, a l’estil americà (com diu Román Ceano), seguint les passes de Ronald Reagan, directament sortit de Hollywood, o del mateix Donald Trump, que més que real sembla catòdic.
El preocupant de tot això és que igual acaba passant-nos amb Pablo Iglesias, Xavier Domenech, Ada Colau, i no solament ells, la qual cosa ens passava quan, després d’atipar-nos de cinema, crèiem que ens perseguia el FBI, la CIA, Freddy Krueger (tots alhora), miràvem fixament a un estrany en passar pel carrer i ens retornava la mirada, preguntant-nos quin tipus de problema teníem.
