Tal dia ha fet dos anys de Quim Torra a la presidència del Govern. L’últim de la fila presidencial accedia al poder, això sí, de manera vicarial, substituint el seu mentó Carles Puigdemont. Abans, ho haurien intentat sense èxit el mateix Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull; una tripleta presidenciable que, per raons diverses i disperses, va ser avortada. Tampoc Torra va ser la primera de les opcions sense màcula de Puigdemont, però les altres van declinar l’oferta. La presidència s’havia convertit en l’avantsala dels jutjats. Torra no enganyava  ningú presentant la seva presidència com un interregne, a l’espera del retorn del messies. L’home hi ha posat voluntat, però les hipoteques pesen i els dos anys han estat perduts. Dos més, i en van... L’encàrrec que Puigdemont li va fer, mantenir viu el foc de la independència, s’ha anat apagant.

En circumstàncies normals, fa temps que les circumstàncies han deixat de ser normals, Torra se situaria ara a mig mandat. Però, l’amenaça d’inhabilitació del Tribunal Suprem pesa sobre ell com una llosa i el president presideix en temps de descompte. Això sense recordar la promesa que el mateix Torra va fer en el seu dia: la de convocar eleccions després que s’aprovessin els pressupostos. Amb els pressupostos aprovats, el president tiba de manual i diu que “ara no toca”. El coronavirus li serveix de coartada per apurar el mandat, fins que el Suprem vulgui. Des de la presó, el líder omnipresent dels republicans, Oriol Junqueras, li recorda que és millor marxar abans que et facin fora.

Durant aquests dos anys, Torra ha governat entre poc i gens, més enllà del soroll, clar. Però ara amb la Covid-19 s’ha reivindicat. Amb la maleïda pandèmia, el president ha desatès el procés i ha començat a manar. D’acord, amb el vell tic de culpar Madrid de les deu pagues d’Egipte, però ha manat per primera vegada en dos anys. Fins i tot ha aconseguit esmenar la plana al seu homòleg espanyol, Pedro Sánchez, que en uns quants temes l’ha acabat fent cas. Fins i tot Puigdemont, ha restat fins ara desaparegut. Inaudit.

Sigui com vulgui, Torra està amortitzat i Catalunya clama eleccions. Ell defensa que les eleccions no són compatibles amb la pandèmia i que ha de centrar tots els seus esforços en sortir del pou. Mentrestant, els presidents del País Basc i Galícia convoquen eleccions. Junts per Catalunya defensa la tesi de com més tard millor; esgarrapen d’on sigui temps, somiant amb el desgast dels socis republicans, enfangats fins al coll amb la gestió de la Covid-19. Però les enquestes, tossudes, segueixen albirant un escenari republicà. Diuen, fins i tot, que Esquerra podrà triar entre JxCat o uns nous socis d’esquerres. Però, ja se sap, les enquestes, enquestes són.