La legislatura catalana s’acabarà com el rosari de l'aurora, malgrat que possiblement hi haurà pressupostos i el país començarà a rodar després de tres anys de funcionar amb pròrrogues que acaben fent de l’acció estratègica dels departaments una quimera. La bona notícia, per tant, és aquesta: el país tindrà un full de ruta pressupostari que ajudarà a sortir de l’atzucac.Ara bé, la compareixença d’aquest final de gener del president Quim Torra deixa grans titulars, però, sobretot, molt mal gust de boca per a les bases independentistes,que veuen que és impossible que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana comparteixin gabinet.
Al final, és un tema de pell. Perquè el president va acusar Roger Torrent de deixar-lo a l’estacada quan era l’hora de defensar-lo davant del Suprem i la JEC, malgrat que sabíem que Torrent, com a màxim responsable de la cambra catalana, ha estat totalment garantista amb la seva presidència des que va arribar-hi.De fet, des que tampoc va deixar investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i vam entrar en un bucle de candidats a la presidència, algun dels quals va acabar a la presó a mig fer. Torrent diu protegir el Parlament, però també es custodiava ell mateix, sabedor que l’estratègia d’Esquerra Republicana sempre ha estat la d’arribar a Ítaca amb un vaixell diferent del de Junts per Catalunya i, per tant, calia autoprotegir-se per aspirar a ser presidenciable.
La lluita per l’hegemonia entre republicans i postconvergents ha marcat el procés des del seu començament, però sobretot l’ha fet encallar definitivament quan l’autocràcia espanyola ha aparegut sense contemplacions ni miraments. Perquè aquest mirar-se de reüll, aquest intent de fer-se la traveta, aquesta desconfiança, aquesta enganyifa permanent que deia “cercar la unitat estratègica” no ha permès veure quin era el perill: que l’Estat espanyol, malgrat la feina dels seus diplomàtics per no associar-se a la Turquia d’Erdogan, té una maquinària repressora que no juga. De fet, ni juga, ni ho fa net. Per tant, només es podia combatre la repressió des d’una unitat absoluta, des de la capacitat de consens, des de la cohesió entre les files, des de la voluntat de deixar de banda la partitocràcia per defensar (sense embuts) la democràcia.
La campanya que comença –sí, des d’ara mateix– estarà marcada per retrets i per un retorn a l’escenari autonòmic. S’acaben les autonòmiques vestides de “plebiscit”, s'acaben els dies històrics a menys que les urnes ens donin una sorpresa i, definitivament, l’independentisme superi per primer cop el 50% dels vots. No els escons: els vots són els que importen per teixir un relat creïble, també, a l’àmbit internacional. Però el retorn a l’escenari autonòmic ens permet tornar a analitzar la política des de la importància del doble eix: el social i el nacional.
Amb tantes diades històriques vam tenir la sensació que l’eix capital-treball podia desaparèixer de l’escenari polític català; amb una Esquerra disposada a guanyar definitivament l’hegemonia, amb els pactes pressupostaris amb els comuns, amb les taules de diàleg pactades amb el PSOE i la complicitat amb la gestió d’Ada Colau, és evident que toca tornar a situar l’anàlisi electoral a la casella de sortida. L’escenari electoral també ens permetrà veure com es comporta el constitucionalisme a Catalunya. Els comuns han tingut una gran victòria política pactant els pressupostos amb Pere Aragonès, i els situa en bona posició de sortida. Ara s’han demostrat útils, no només a Barcelona, sinó per al país. Han deixat la retòrica dels darrers
temps, s’han arromangat. El PSC pot jugar a la centralitat política, escortat pels èxits a Madrid, malgrat demostrar massa poca complicitat amb els pressupostos catalans.
La gran incògnita és veure com es reconfigura la dreta extrema: La teatralització de la política que fa Ciutadans serà útil per evitar la patacada electoral? Podran pactar el PP i Cs una llista conjunta que tapi les vergonyes dels dos partits a Catalunya, les electorals i les de comportament? Quin paper tindrà Vox en tot això? Es podrà mantenir residual a Catalunya?
La recuperació d’un escenari autonòmic també contribuirà a una dispersió del vot i, sobretot, a un retorn a concebre la política des d’una lògica de doble eix. Tot això ens fa augurar moltes més incerteses; l’única veritat és que, ara sí, el procés ha saltat de pantalla.
