Quina cara de pomes agres que feia la fAda Colau dissabte passat, tot i que en tres setmanes ha passat de ser exalcaldessa a repetir mandat. Més que una celebració semblava un funeral. Sort del ramat d’ases bramant a la plaça Sant Jaume i sobretot del ciutadà Valls, que ja vaticino que protagonitzarà més moments estel·lars en aquesta legislatura infernal per rebaixar una mica la tensió. Vist el festival arran de carrer, si haig de triar entre la cara de circumstàncies dels comuns, el cabreig dels republicans i el somriure ple de dents esmolades de Bomboni, em quedo amb el posat de torero de l’exprimer ministre francès, que va aprofitar el seu minut de glòria per sortir a totes les fotos, encarar-se amb els manifestants i desairar Quim Torra.

Quants petons de Judes es van repartir al ple d’investidura de l’alcaldessa de Barcelona. Al Saló de Cent no hi cabia ni una agulla i el glamur regalimava per les parets. Tothom parlava a crits, se saludava i feia veure que no havia vist les càmeres. Entre tot l’eixam d’amics, coneguts i familiars destaco la presència d’una exultant Núria Marín –que repeteix mandat a l’Hospitalet de Llobregat amb majoria absoluta- repartint abraçades a tort i a dret i fent veure que no havia vist Celestino Corbacho. També em vaig fixar en la gata maula Gala Pin, que lluïa pentinat amb unes puntes desfilades en blau. L’exregidora de Ciutat Vella i ara novament activista no feia mala cara malgrat el gripau que s’han hagut d’empassar els seus camarades.

L’exalcalde Xavier Trias va ser un dels que més abraçats, suposo que en part per la compassió que provoquen els jubilats. Haig de dir que al marge de les diferències ideològiques, que són moltes, li reconec el mèrit d’haver continuat fent de regidor després d’haver estat alcalde de Barcelona i estic convençuda que trobarem a faltar el seu tarannà conciliador que contrarestava la mala bava que gastava la resta de membres del seu equip. Amb la seva marxa s’acaba una etapa al consistori barceloní i en comença una nova i, segurament, pitjor si ens prenem seriosament la intervenció plena de ressentiment de l’alcalde frustrat ERCnest Maragall.

Aquesta mania que té la família processista de posar-se a cridar en qualsevol lloc i moment va ser una constant durant tota la cerimònia d’entronització, dins i fora de l’edifici, i va arribar al paroxisme quan va aparèixer a la pantalla el pres polític pres Joaquim Forn. La seva presència real també va ser molt festejada dins del consistori, tot i que no tinc clar on acabava l’alegria sincera i on començava la ganyota hipòcrita. Semblava com si tot fos molt normal, com si no hagués passat res l’1-O, com si no s’estiguessin jutjant fets polítics com si fossin actes terroristes i com si al cap del grup municipal dels convergents tunejats no l’estigués esperant una munió de policies per tornar-lo cagant llets a la presó. L’hereu de Trias va aguantar estoicament totes les festes començant per les de l’Elsa Artadi per fer-se perdonar els intents d’usurpar-li el tron.

I en això que va arribar el moment de la veritat: la votació per triar alcalde. Moments de tensió, deien els periodistes quan la realitat és que tot el peix estava ja venut amb un acord amb el PSC beneit pel candidat de l’ibex35 que encara no coneixem del tot, però que sí sabem que deixa Colau sense vareta màgica. Em va fer gràcia veure Corbacho exercint de mestre de cerimònies i que la primera a votar fos l’Elisenda Alamany. Espero que ho fes per Maragall perquè amb els trànsfugues mai se sap. L’exdiputada s’ha passat tota la campanya rient i dissabte continuava fent-ho com si la derrota republicana no anés amb ella. Aquesta noia m’haurà d’explicar el secret de la seva felicitat perquè jo sento males vibracions.