En llocs recòndits de la xarxa ja són molts els independentistes que es pregunten si les recerques de l’Institut Nova Història els són de profit. “S’agraeix la intenció, però permeten als unionistes dir, sense mentir, que hi ha catalans dient que Shakespeare era català”, escriuen amoïnats. I és que, efectivament, l’equip d’investigadors criptohistòrics encapçalats per Víctor Cucurull, Jordi Bilbeny, Pep Mayolas i Jaume Marfany ens han proporcionat riures sense fi amb afirmacions com que William Shakespeare i Miquel de Cervantes eren una mateixa persona nascuda a Xixona, tot i que la família provenia de Puigcerdà.

La missió històrica –mai millor dit- de l’Institut consisteix en rastrejar en el passat per constatar que Santa Teresa de Jesús, Erasme de Rotterdam i, esclar, Cristòfol Colom eren catalans, com probablement també ho va ser Leonardo da Vinci. Autèntics avançats, ja no tracten de reinterpretar la història com es fa de forma habitual, per exemple, amagant que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre dues cases reials que aspiraven al tron d’Espanya i va enfrontar als catalans entre si; que ciutats com Berga i Manlleu eren filipistes i botifleres, o que el ban dictat per  Rafael Casanova l’11 de setembre de 1714 per cridar a la resistència dels barcelonins convidava a “vessar gloriosament la seva sang i la seva vida pel seu rei, pel seu honor, per la pàtria i per la llibertat de tota Espanya”. Ells, agosarats, han fet un pas més enllà, cap a fites més àmplies, com demostrar la catalanitat dels símbols en què es basa la bandera dels Estats Units o que el català no és una llegua llatina.

Alguna utilitat han de tenir aquestes teories tan properes al terraplanisme quan l’ANC es dedicava a passejar-los –al mòdic preu de 400 euros la conferència-, Esquerra Republicana els lliurava el Premi Nacional President Lluís Companys, i la Generalitat de Catalunya i –ves tu per on- el molt colauista Ajuntament de Barcelona els financen. No directament, que som a Catalunya i aquestes coses no s’han de notar gaire, sinó a través d’empreses com Tasca, Serveis d’Animació, amb la qual l’Institut comparteix raó social. L’administrador únic de la companyia i el president de la Fundació INH són la mateixa persona, Albert Codinas, estretament relacionat amb el Cercle Català de Negocis. I és que investigar resulta car. I mantenir un programa de televisió, ni que sigui en una cadena local com ETV, tampoc surt gratis.

Amb aquests recursos es construeix un fons d’armari historiogràfic de gran valor, que permet dir sense cap mena de rubor que probablement Colom va arribar a Sri Lanka i per això la seva capital es diu Colombo, ciutat que estaria plena de catalans, perquè hi ha una fruita a la qual els natius anomenen pera.

A poc a poc, afirmacions com aquesta creen un pòsit. Es van enfortint mites, per inversemblants que siguin, i s’alimenta aquest supremacisme victimista profundament denostat, però entusiàsticament  practicat, pel nacionalisme català. Així arriba el dia què ja no és un particular, sinó tot un conseller de la Generalitat, com Jordi Puigneró, qui surt en defensa de la catalanitat del descobridor d’Amèrica.

Però l’Institut Nova Història no és un fenomen original. A la dècada dels anys 30 del segle passat va néixer l’Ahnenerbe, un grup d’estudiosos francament pintoresc que es dedicava a fer expedicions al Tibet per descobrir l’autèntic origen de la raça ària i a estudiar les runes escandinaves, doncs si els nòrdics eren alts i rossos, seria perquè era a Escandinàvia, i no a Alemanya on es trobaven les veritables arrels germàniques.  Vet aquí que un dia, aquests simpàtics investigadors de la història i els fenòmens paranormals van perdre la seva innocència, i un símbol de la roda solar i el pas de les estacions va esdevenir l’emblema del III Reich, i en les solapes dels elegantíssims uniformes que Hugo Boss va dissenyar per les SS, lluïa la runa que identificava el llum del sol amb la victòria.

Les investigacions de l’Ahnenerbe també van servir per justificar l’espoli cultural dels territoris ocupats i legitimar la seva annexió a Alemanya. Al final serà veritat que això de tergiversar la història és molt més que un simple divertiment.