Tabàrnia a Brussel·les

Estudiants d’un màster de la Facultat de Lletres, Traducció i Comunicació de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) van ser interpel·lats la setmana passada per un professor una mica impertinent que els va demanar que aixequessin una mà els que creguessin que Catalunya serà un estat independent en els propers cinc o deu anys. Només va fer-ho una noia, que va resultar que era catalana i que s’havia apuntat al màster perquè són molt més barats que els que es cursen a casa nostra.

El programa europeu Erasmus no només funciona pels estudiants sinó també pels professors i me n’he aprofitat per participar en un parell de sessions d’aquest màster com a docent de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, convidat per David Domingo, un català que fa anys que exerceix en aquesta universitat. Vaig parlar del paper dels mitjans de comunicació en el debat sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un país independent i vaig tenir intercanvis força interessants amb professors de la ULB. Amb ells vaig parlar de Catalunya i de Bèlgica.

A Catalunya existeix la preocupació que la comunitat es fracturi en dues, que l’expressió “Catalunya, un sol poble” deixi de tenir sentit. A Bèlgica no el té. Són dos pobles. Per un costat hi ha els flamencs, amb la seva llengua i el seu territori i, per un altre, els valons, també amb llengua i territori diferenciats. Enmig queda Brussel·les, situada en la zona flamenca però amb una majoria francòfona abassegadora.

Està consolidada la idea que els flamencs pensen que els valons són uns ganduls i que els valons titllen de nazis i supremacistes als flamencs. Enemic com sóc dels estereotips tindria feina extra a Bèlgica per combatre aquests. En un sopar amb col·legues belgues vaig seure entre un professor flamenc i una periodista valona. El professor feia fila de qualsevol cosa menys d’aprenent de Hitler. La periodista ha dedicat la seva vida a donar a conèixer la realitat de la República Democràtica del Congo. Ja jubilada continua escrivint al seu diari, Le Soir. De gandula, res de res.

Després de parlar amb tots dos i amb més gent he tornat a Barcelona convençut que si Brussel·les no s’hagués convertit en la capital d’Europa, les relacions entre Flandes i Valònia haurien estat molt més complicades els darrers anys. Però el temps passa, van fent, i mai no se’ls passa pel cap que les divergències justifiquin la més mínima violència. Mal rotllo, potser sí. Però violència, mai de la vida. Veurem quin paper juga Barcelona en el nostre debat particular.

Vaig demanar també als alumnes del màster que aixequessin la mà els que creuen que Flandes i Valònia seran dos països independents d’aquí a cinc o deu anys. Un parell ho van fer. Peut être (potser), va dir una d’elles. Però no semblaven massa preocupats pel futur de Bèlgica. Al campus de la ULB els estudiants parlen gairebé totes les llengües del món. Tenen d’altres preocupacions al cap. I ben fet que fan!

(Visited 57 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari