Deia el meu pare que en la seva vida havia vist des de l'arada romana i la falç a la segadora-batedora-empaquetadora. Amb el desenvolupament de la mecanització agrària i l’inici de la revolució verda, ell, com tants altres, va deixar enrere la terra per altres horitzons a la ciutat. Els que es van quedar al camp van haver de finançar la necessària tecnologia i els que van marxar es van hipotecar la vida.

Els anys 60 són els del canvi sociològic, de l'èxode i creixement de les ciutats i l'inici de l'Espanya buidada. Al mateix temps, constitueixen l'enlairament del sector financer, recolzat en la capitalització necessària de la indústria en el nou ordenament territorial. El capital bancari passa a ser prioritari davant l'industrial en el procés d'acumulació, ja que els bancs són els majors accionistes de les empreses i és en el desenvolupament de les metròpolis on la banca genera els seus majors actius.

En les últimes dècades hem viscut la internacionalització de les grans empreses, que s’han convertit en multinacionals. La competència global ha suposat la lluita de les corporacions per guanyar quotes de mercat en una jungla on només les més grans sobreviuen. Tot això acaba amb el lliure mercat, creant oligopolis que fixen condicions i preus en els intercanvis.

El desenvolupament meteòric de les ciutats i del progrés material no hauria estat possible en base únicament a l'estalvi i l'acumulació generada pel treball assalariat. Per llançar l'activitat econòmica i accelerar l'acumulació de capital va ser necessari el desenvolupament del que Marx va anomenar el capital fictici, que apareix del no-res en els mercats bancaris o bursatils. Aquest es troba fonamentalment als diners del crèdit, valors de deute públic i accions. I el resultat de la seva creació, en principi, és incert. Creat per a llançar projectes que generen expectatives econòmiques, no sempre les expectatives es compleixen, i això significa sempre un risc assumit.

El capital fictici ha alimentat una doble competitivitat en el creixement; la de les empreses per prevaler i augmentar quotes de mercat, i la dels països per seguir fent créixer el seu PIB. És el desenvolupament d'aquesta competitivitat el que ha generat l'obsessió del sistema capitalista pel creixement, acompanyat d'una profunda bretxa de desigualtat, l'extinció de recursos naturals, la degradació del medi ambient i la generació contínua de riscos econòmics.

L'actual crisi provocada per la cobdícia sense límit del capital financer que, en la seva innovació contínua i palanquejat en l'enginyeria financera i l'especulació, ha generat nous riscos. Segons el Banc Internacional de Pagaments de Basilea, menys del 2% de les transaccions monetàries es produeixen en l'economia real i la resta en l'economia especulativa. Aquests riscos es traslladen a través dels productes derivats al conjunt del sistema financer, i generen inestabilitat i bombolles que esclaten.

Avui els fons financers han reemplaçat, en part, la banca com a accionistes de les empreses. La banca cobrava dividends per les participacions en empreses sota el seu control, i avui els fons inverteixen en empreses mentre poden servir-se’n i obtenir benefici, sense cap mena de lleialtat quan no n’obtenen. Aquests són fons d’enormes proporcions, com ara el BlackRock, que gestiona 6,3 bilions de dòlars en actius, molt més que el banc més gran del món, l’ICBC xinés.

Augmenta la deriva neoliberal en les finances amb la competència, la liberalització de capitals i la falta de regulació i control polític. No obstant això, la majoria de missatges i pràctiques polítiques ens tracten de convèncer que atreure els inversors és un objectiu polític de primera necessitat. Renunciant a controlar i regular els mercats financers, han convertit l'interès del capital financer de mercadejar amb la vida material i els recursos del planeta en interès general.

La majoria d'afectats per les crisis del capitalisme esdevenen subjectes polítics fragmentats i reivindiquen que els Estats satisfacin les seves necessitats. No obstant això, els Estats fa temps van vendre o cedir la seva sobirania al capital. Avui la lluita emancipadora i per salvar el planeta passa necessàriament per agrupar les lluites disperses en una de central contra el poder financer.