Tinc un amic postconvergent que diu que Oriol Junqueras s’ha tornat boig, i que per això diu el que diu i fa el que fa. Tinc un altre amic, en aquest cas republicà, que diu que Carles Puigdemont s’ha tornat boig, i que per això diu el que diu i fa el que fa. Coincideixen el dos a dir que a Quim Torra li ve gran el vestit de president…
Barrejar presó i exili és com barrejar pomes amb peres. Vagi per endavant l’enèsim rebuig a la presó, provisional i desmesurada, dels polítics catalans. Entenc l’espantada que en el seu dia van fer els polítics independentistes per no haver d’ingressar a la presó, i intueixo que no ha de ser fàcil viure solt, però amb una cadena llarga i limitada, que impedeix tornar a casa. Això no obstant, trobo incomparable l’exili amb la presó.
Llavors, entenc que Junqueras reivindiqui el seu sacrifici, com ho poden fer la resta de presoners, siguin postconvergents, republicans o Jordi Cuixart. Junqueras treu pit quan en una entrevista al rotatiu francès Le Figaro diu que va decidir quedar-se a Catalunya en lloc de marxar a l’estranger, com va fer Puigdemont, “per sentit de responsabilitat amb els meus ciutadans”. De fet, poc abans, la companya de Junqueras s’expressava amb similars paraules. El líder d’ERC també explicava al diari francès que “Sòcrates, Sèneca o Ciceró va tenir la possibilitat de fugir i no la van aprofitar”. Més enllà de la immodèstia de comparar-se amb els grans clàssics i de l’oportunitat de verbalitzar-ho ara, quan les aigües són més turbulentes que mai, entenc l’observació. Això no obstant, fóra bo recordar-li a Junqueras que la seva mà dreta, Marta Rovira, o Toni Comin i Meritxell Serret, van tocar el dos, com també va fer Puigdemont, o Clara Ponsetí, o Lluís Puig, o Anna Gabriel.
Com ja escrivia la setmana passada en aquest mateix espai, la sintonia entre Junqueras i Puigdemont és inexistent. Així, és fàcil deduir que les paraules de Junqueras han fet mal a Puigdemont que, tot i dur el fre de mà posat, responia des de Dublín dient que “tots sabem on érem i el que vam fer, jo sempre he dit que tindré paciència fins a la sentència; després, cadascú explicarà el que hagi d’explicar”. Unes enigmàtiques i amenaçadores paraules d’un expresident amb fama de confeccionar llistes negres.
Llavors, com també escrivia el darrer cop tot citant al president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, si volem desfer el nus del conflicte del procés, “el sobiranisme ha de donar joc a nous lideratges”. El darrer intercanvi de ‘cops’ entre Junqueras i Puigdemont, confirmen la necessitat. Difícilment algú que no es parla o ho fa en aquests termes, podrà resoldre via el diàleg un conflicte d’aquesta magnitud.
Com deia Sèneca, “la ira: un àcid que pot fer més mal al recipient en què s'emmagatzema que en qualsevol cosa sobre la qual s'aboca”.
