La sobirania està de moda. Constitueix la pedra angular del discurs de Matteo Salvini. La reivindica el lepenisme identitari. Prima a la Polònia ultra del PIS. Les polítiques de Donald Trump giren entorn del pivot sobiranista i el seu ex-guru, Steve Bannon, organitza, al costat de la Lega de Salvini, els Germans d'Itàlia, un partit postfeixista, i altres famílies d'extrema dreta, una internacional sobiranista (valgui l'oxímoron) davant les pròximes eleccions europees. Proclamen entusiàsticament el seu soberanisme, com no, els nacionalismes domèstics. I el més curiós és que, fins i tot grupuscles esquerrans, com els que encapçalen Alamany i Nuet, acusen els Comuns (dels quals formaven part fins ahir) d'abandonar el soberanisme. 

Steve Bannon defensa la sobirania d'Itàlia enfront d'Europa i el retorn als valors judeo-cristians. “America first, America first”, proclama als quatre vents Donald Trump. Victor Orbán, primer ministre d'Hongria, és el germà gran d'un orde de templers disposats a defensar Europa de la invasió de l'infidel. "Déu, honor i pàtria", criden els sobiranistes polonesos. Més a prop, Vox proposa suprimir les autonomies, derogar les lleis de violència de gènere i de la memòria històrica, deportar immigrants i la suspensió de Schengen, entre altres mesures. Pablo Casado, des del PP, competeix amb ell en patriotisme. I Rivera, atent a la crida de la nació, també puja al carro. 

Des d'antic, els cadells de Jordi Pujol i ell mateix es reclamaven sobiranistes, com el seu cosí germà polític Juan José Ibarretexe per les terres basques. Tenen el soberanisme en el seu ADN, com no, ERC, Òmnium, ANC i, en general, la galàxia que desorbita pel nacionalisme català. Coincideixen a interpretar Catalunya com a objecte sobirà i, en conseqüència, reclamen el seu dret a fer i desfer en el seu nom, una cosa pròpia del soberanisme.

Fins aquí, tot més o menys familiar. L'estrany és quan el soberanisme comença a nomenar-se d'esquerres, calcant aquell bunyol conceptual que es va anomenar “nacionalisme d'esquerres” (esquerra abertzale/patriòtica, es va autodenominar a Euskadi). Aquest és el cas, per exemple, d’Ada Colau, quan interpel·lada per la seva posició davant el soberanisme, fuig d’escola, dient que sí, que sobirans en tot: sobirania energètica, sobirania alimentària… I, per descomptat, sobirania nacional. Sobirania nacional de Catalunya. Així, deixava constància de la seva tirada, pertinença o proximitat al nacionalisme, però aigualint-lo una mica. O, per contra, utilitzava la confusió per a justificar el seu nacionalisme. Res d'estrany, doncs, que Nuet, Alemany i cia. s'apuntin amb entusiasme al soberanisme, encara que sigui de via estreta, sobretot si promet uns bons sous. 

En fi, a veure com s’ho fan els republicanistes catalans d'última hora, esquerrans inclosos, per a compaginar el capell frigi, la barretina o el que sigui, amb l'espasa i el bàcul pastoral del Leviatàn de Thomas Hobbes, el monstre bíblic de poder descomunal. No obstant això, com que el contingut de la paraula sobirania ha estat tan enfosquit i deformat i és, per tant, motiu de dubtes, incertesa i confusió, el soberanisme català, amb el seu punt clerical, potser s'inclina pel que va postular l'abat Sieyès, per a qui la sobirania radica en la nació i no en el poble. 

Però, en realitat, i com deia Montse Álvarez en una entrevista a EL TRIANGLE: “A part del conyac es pot ser sobirà en alguna cosa?”.