Tornant al professor Juan José Solozábal (El País, 25 de setembre del 2019): “En els partits hi ha poc espai per a la discussió política o per a les anàlisis de situació (…) en l'actualitat són estructures caracteritzades per una feblesa organitzativa i ideològica evidents (…) el que es porta és el vertigen i la reflexió està desprestigiada”. I per a vertigen, el de Catalunya en Comú i afins, inclosos els qui, en les seves files, tracten d'amanir la seva potinga doctrinària mitjançant sabors, generalment d'ampli espectre, que no sols no contribueixen a conformar un frame de coneixement compartit, sinó que ni tan sols arriben a despertar l'interès dels seus propis destinataris.
Així, la cosa que s'ha anomenat relat (tan de moda a la Catalunya actual) va per una banda i la crua realitat, per una altra. Generalment, per la parafernàlia de les tendències, les batusses tribals, l’arribisme més o menys velat i la gairebé total absència de debat polític i, moltíssim menys, de caire ideològic. Cosa a la qual no són aliens els partits en general, sinó tot el contrari.
L'esquerra, que havia tingut a gal·la presumir de curiositat intel·lectual, esperit crític i propensió a identificar la realitat, opta així pel bricolatge per a construir artefactes, més o menys infumables. Si, per exemple, es va del pal d'empolainar els discursos dominants -vegeu els articles d’EL TRIANGLE "Només un bàndol" (21/09/2019) i "Partits, i només partits" (28/09/2019)- res té de particular treure estelles, diguem programàtiques, com la de reivindicar “el diàleg bilateral per a aquelles qüestions específiques de Catalunya” o demanar el reconeixement de les “particularitats del cas català”, parlar d'Espanya “com a nació de nacions” i, per descomptat, reclamar el títol de “nació” per a Catalunya. Massa nació, esclar, acaba rimant amb nacionalisme.
Com sosté l'historiador Rafael Lamuedra, l'esquerra, acomplexada amb la qüestió nacional, continua donant pals de cec a l'hora d'analitzar les coses i proposar alternatives. Entre el sentiment que això és quelcom que no la concerneix, cosa de la democràcia, de la burgesia o del sursum corda, acaba lliscant pel relliscós paviment del nacionalisme, sinó patinant per ell. A hores d'ara, ningú no ignora que el nacionalisme català, sense anar més lluny, s’ha engreixat a costa d'una esquerra comprensiva, sinó còmplice.
És clar, si festejar al nacionalisme no és només cosa d'inèrcia, ignorància o distracció, sinó que té com a objectiu “crear uns documents sobre el projecte d'estructuració nacional que hagués servit per a reconstruir el consens anterior al procés”, tal com el defineix un dels mentors del constructe de Comuns Federalistes, aleshores ja podem plegar. Per a aquest viatge a la casa comuna del catalanisme, que a això sembla fer esment la “reconstrucció dels consensos”, no feia falta tanta faramalla.
Perquè mai, en cap circumstància, no es torna al passat. El passat revisitat deixa de ser el que va ser per a esdevenir present. Una cosa sempre diferent. Aquest camí, nostàlgic, en el qual es trobaran caminants de tot pelatge (inclosos els seus coreligionaris, als quals pretenen re-adoctrinar), que també enyoren el catalanisme, a més de pantalla passada per a l'actual independentisme, va ser només nacionalisme de baixa intensitat, un miratge per a l'esquerra, i un estupend comodí per als projectes de renacionalització de Jordi Pujol i les seves tropes.
Com bé diu Lluís Rabell en un text sobre la cosa, “el catalanisme, tal com l’hem conegut, no pot ser-ho. Aquí, sens dubte, tampoc no hi ha marxa enrere. La resposta ha de correspondre als reptes del canvi d’època. Es tracta de rescatar i potenciar alguns trets que sí que hi responen. Uns trets que no només són vigents, sinó que han d’expressar-se amb un nou vigor, sense constriccions. El més important de tots és, sens dubte, el federalisme”.
