Si busques venjança, prepara dues tombes

És tan atàvica, multifacètica i omnipresent que resulta més que fàcil perdre's en ella. N'hi ha per a tots els gustos i la seva naturalesa depèn molt del cristall per la qual es miri. Però, en definitiva, per a les persones, una a una, violència és el que cadascú percep com a tal. A Catalunya està très à la mode. Per alguna cosa serà.

Aquella seqüència del primat, enarborant un os com a arma, amb què comença la pel·lícula de Kubrick “2001: una odissea de l'espai”, retrata magistralment el recurs a la violència en els humans. Des del gest, que acaba necessàriament en ferida i mort, ha plogut molt. De la violència física hem evolucionat fins a la psicològica, passant per la política, religiosa, terrorista, simbòlica, etc. etc. etc. Per haver-hi hi ha fins a cultura de la violència i, per descomptat, ciber-violència i, per afegiment, es manifesta de manera individual i més o menys col·lectiva. En fi, les violències, com les toxicomanies, solen ser polivalents.

És matèria, la violència, d'anàlisis sociològiques, estudis antropològics, visions psicològiques, indagacions policials i, per descomptat, de tractament legal, entre moltes altres coses. A vegades adquireix, com amb les bombes o els tsunamis, una dimensió bíblica. Unes altres, es remet a una paraula o un simple gest. I, com el raig de sol que passa per un cristall sense trencar-lo ni tacar-lo, no falten violències aparentment asèptiques, però d'efectes demolidors.

Presumeix el nacionalisme català de no-violència, potser deixant-se portar per la comparació amb el seu cosí-germà, el nacionalisme basc, que en el seu últim embat es va emportar per davant a mil i escaig persones, sense comptar les víctimes induïdes. També podria ser que tal acarament es fa amb el seu ancestre carlista que, en nom del tron, l'altar i l'espasa, va resultar especialment cruent. O, en fi, respecte a la immensa violència desfermada per conflictes nacionalistes al llarg de la història. Fins a, si es contrasta amb el que a alguns els demana el cos, podria veure's el “procés” com una immaculada variable de pacifisme.

Però, com la violència no comença ni acaba amb aquelles o altres variables similars, resulta que el “procés” apareix com un pou sense fons de variades violències. I entre elles, s'emporta la palma la que, de manera insidiosa, s'exerceix quotidianament sobre moltíssimes persones, al llarg i l'ample de Catalunya, com a resultat d'una atmosfera tòxica que s'ha instal·lat en cada lloc de treball, entre amics, famílies i matrimonis, en cada cèl·lula social, on abans es compartien coses. Aquesta violència excloent, en la qual campa a pler l'adoctrinament, la propaganda, la manipulació informativa, les mentides… resulta demolidora per a les persones. Adquireix la forma de guerra entre ells i nosaltres, que es redueix a catalans contra catalans.

Violència que es metamorfosa en altres de caire intel·lectual, més perilloses a llarg termini, i que poden acabar conformant un frame de la violència en el qual, per exemple, resulta d'allò més normal assetjar, perseguir als que no pensen com tu. Violència, com no, en les xarxes socials, on està oberta permanentment la veda per a insultar a tota bestiola vivent que no comparteixi el credo nacionalista, inclosos tots els espanyols pel fet de ser-ho. Violència de la postveritat i la demonització dels altres. Violència pura i dura, en fi, com la que practiquen els CDR’s, cridanera, per descomptat, però que no és més que la punta de l'iceberg de la violència política que exerceix el nacionalisme des de les institucions o des de les denominades “entitats” que, com va dir Urkullu, constitueixen una perillosa anomalia.

Els molts tipus de violència distingibles varien, com ho fan les seves definicions, segons múltiples factors. Però més enllà del maniqueisme, de les etiquetes, dels intents de daurar la píndola, allò que resulta inqüestionable és que un fenomen de la magnitud i transcendència del “procés” pugui estar exempt de violència. Els qui així ho creuen o pateixen de daltonisme interessat, han caigut en la panfília (amor a tot) o, senzillament, resulten ser uns cínics perillosos. I, com diu el proverbi xinès, “si busques venjança, prepara dues tombes”.

(Visited 47 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari