Un dels avantatges de l’acumulació de processos electorals que estem vivint  -després dels comicis autonòmics d’Andalusia, eleccions generals, comicis autonòmics al País Valencià, i el pròxim 26 de maig eleccions municipals, europees i autonòmiques a moltes comunitats-, és que entrarem després en un període d’assossegament, sense que tinguem noves cites electorals durant un bon temps. Això hauria de permetre, al conjunt de la societat i sobretot als partits polítics, als agents cívics i socials i als mitjans de comunicació, afrontar aquesta nova etapa amb major tranquil·litat, sense les lògiques confrontacions dialèctiques que suposen les conteses electorals, per poder fer front als grans reptes col·lectius que tenim al davant.

Aquesta hauria de ser l’hora de passar de les coses de la política a la política de les coses; l’hora de resoldre els problemes reals de la ciutadania, sobretot  els que afecten els sectors més vulnerables, i dur a terme les reformes estructurals necessàries per adequar el país a les exigències actuals. Unes reformes estructurals que van des de les polítiques econòmiques i socials fins a les culturals i les institucionals. I a Catalunya això passa, d’una manera urgent i indefugible, per assolir la necessària reconciliació nacional interna, per la imprescindible recuperació de la concòrdia i la convivència entre tota la ciutadania catalana.

Hem malbaratat massa anys, ben bé una dècada sencera, en un conflicte que, malgrat que ha estat presentat com un enfrontament de Catalunya amb l’Estat espanyol, en realitat ha estat, i continua sent encara, un afer intern, un enfrontament entre ciutadans de Catalunya. Hem perdut massa anys en aquest conflicte intern, atiat per espuris interessos sectaris des d’alguns partits polítics, alguns agents cívics i socials i alguns mitjans de comunicació, tant des de la resta d’Espanya com des de Catalunya. Tots aquests anys perduts han representat també la pèrdua d’oportunitats per al conjunt de la ciutadania de Catalunya. I han representat també, sens dubte molt per sobre de qualsevol altra consideració, la pèrdua de la cohesió social interna, la divisió i l’enfrontament a la societat catalana, que no està partida en dues meitats com alguns volen fer-nos creure: és un mirall trencat en petits bocins.

Per molt que s’entestin a negar aquesta fractura els que d’una manera tan emfàtica i solemne com reiterada i abusiva pretenen parlar en nom de tot el poble de Catalunya, la realitat és ben diferent. Ho és a nivell domèstic i familiar, ho és també entre amics, companys, col·legues i veïns. Els que ho neguen, menteixen o simplement viuen encapsulats.

Els resultats de les eleccions del 28 d’abril, tant al conjunt d’Espanya com a Catalunya, ens permeten albirar el futur amb esperança. Les derrotes dels més hiperventil·lats dels dos bàndols, unides a les victòries dels que aposten per trobar formes d’entesa i acord basades en el diàleg institucional en el marc de la legalitat constitucional i estatutària, obren una porta a la solució.

Aquesta solució passa i passarà sempre, en primer lloc, per l’entesa i l’acord a Catalunya. Això requereix la nostra reconciliació nacional. Una reconciliació que no ha d’excloure ningú, llevat dels qui vulguin excloure’s. Només després d’aquesta reconciliació nacional catalana podrem passar del que és pura i simple coexistència, fins ara afortunadament força pacífica, a una autèntica convivència. Aleshores podrem dialogar, negociar, transaccionar, acordar i pactar allò que col·lectivament compartim i sotmetre-ho al veredicte de les urnes, en una consulta pactada amb l’Estat.

El pròxim 26 de maig tindrem una nova cita amb les urnes. Tant de bo els resultats d’aquestes eleccions municipals i europees revalidin l’aposta pel diàleg i la convivència, derrotant tots els qui continuen atiant l’enfrontament i la divisió. Serà un primer pas, necessari però encara insuficient. Perquè després haurem de fer front a la superació de dos reptes col·lectius més: la sentència del Tribunal Suprem en la causa 20907/2017 i les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Potser aleshores arribarà finalment l’hora de la reconciliació nacional a Catalunya.