La crisi, es diu, ens obligarà a inventar-nos un món nou. No se sap si millor o pitjor. Però, en tot cas, aquesta opinió, tan estesa, hauria de ser matisada per una qüestió de calendari. És previsible que, després del confinament i a curt termini, el nou món s'assemblarà bastant a l'antic. La qual cosa obligarà molts negocis a realitzar un esforç afegit de maquillatge per a, com els camaleons, aparentar el que no s'és, mentre arriben els canvis reals, si és que ho fan. El post-Covid 19, en fi, s'anuncia, passi el que passi, com un temps de sepulcres blanquejats.
Segons Sant Mateu, Jesús va comparar els fariseus amb sepulcres blanquejats, lluents per fora i descomposts per dins, per a denunciar la farsa, l'ocultació de la corrupció. Jesús fustiga el pecat de la hipocresia. Aparentar per fora el que no s'és per dins. Persones que de paraula es distancien dels actes de corrupció, però en realitat la continuen practicant quan se'ls presenta l'ocasió.
“Més que la pura barbàrie, em fa por la barbàrie amb rostre humà: implacables mesures de supervivència que s'imposen amb pesar i fins i tot mostrant simpatia”, sosté Slavoj Žižek. Simpatia que, en la comunicació de masses, es tradueix en relacions públiques, publicitat, continguts patrocinats, iniciatives humanitàries, projectes de reconstrucció, activitats desproveïdes de lucre… Tot un arsenal per parlar-nos de glòria, pau i felicitat, com la història certa dels set cels, que canta Jaume Sisa. Un paradís de paper couché, que dirien els clàssics, o d'exuberants pantalles a gogó.
Sense anar més lluny, ja estem en ple territori verd, quelcom no d'avui, però cridat a ser elevat als altars. Cosa que no vol dir, clar, que, de la nit al dia, els cotxes i els avions deixin de consumir combustibles fòssils, que es pari l'extracció de petroli, desaparegui el plàstic de les nostres vides o es deixi de contaminar aigua, terra i aire amb productes químics. No importa. Tot sembla indicar que les coses van per aquí, però com que no som alquimistes capaços de transformar qualsevol metall en or, pintem les coses del color adequat, per a així fer veure que el canvi de color comporta una modificació del sentit.
Cotxes més verds, contacte amb la naturalesa, encara que sigui de manera digital; viatges més controlats, encara que continuem ampliant aeroports; turisme més assenyat, inclosos superbs creuers; menys roba, però sense passar-nos… Un món feliç, potser com el d’Aldous Huxley, que anticipava el desenvolupament en tecnologia reproductiva, cultius humans, hipnopèdia i manipulació de les emocions per mitjà de drogues que, combinades, canvien radicalment la societat.
El sector, en fi, dels gurus, de l'estratègia de negocis, els procediments de blanqueig, el tractament d'imatge, la publicitat i propaganda, el redisseny de looks, els plans de comunicació…, està d'enhorabona. Ningú que es preï en el món del lliure mercat podrà prescindir de tan agradable companyia. Són els prestidigitadors cridats a construir-nos un món d'aparences millor, en el qual, com en les xarxes socials, haurem d'aprendre ràpidament a diferenciar allò real (una mica del que es té certesa, es veu, es comprova…) de l'aparent: il·lusió d'alguna cosa que aparenta ser. Com en temps de Crist, en fi, estem cridats a prestar especial atenció als sepulcres, que es blanquejaven per a no passar inadvertidament per ells, contraient impureses, segons la Torà.
En qualsevol cas, com recalca Žižek, “no hi haurà cap retorn a la normalitat, com abans l'enteníem. La nova normalitat haurà de construir-se sobre les ruïnes de les nostres antigues vides. Haurem d'aprendre a suportar una vida molt més fràgil i comprendre que no som més que éssers vius entre altres formes de vida”. Tot això, amb la inestimable ajuda de la publicitat.
