L'idioma català té unes paraules que tracten de definir la seva gent: el seny, sentit comú, o prudència i la rauxa, el seu antònim, que significa rampell, decisió sobtada que es pren sense pensar-s'hi gaire. Descrits per Jaume Vicens Vives (“Notícia de Catalunya" 1954), ser arrauxat és viure amb falta de seny, obeir a impulsos emocionals, actuar de forma impulsiva, oposada a la racionalitat.
El general Espartero (es històric) recomanà, que Barcelona fos bombardejada cada 50 anys per a temperar la rauxa emergent del esperit dels catalans després de períodes de seny. Un altre general del alzamiento, Queipo de Llano, va bombardejar Barcelona el 1937.Transcorreguts més de 80 anys “sense afortunadament cap bombardeig”, la premonició però es confirma. La rauxa d'una bona part de la població catalana campa a tort i dret, bramant incontenible, després d’anys de seny i prosperitat, creant pèrdues econòmiques i fractures afectives difícilment recuperables.
“L’altre” població catalana -més de la meitat-, “ostatges” del “silenci dels anyells” (veure entrega1), s'està a casa bocabadada, contemplant uns fets, primer festius que evolucionen, però, en enganys, desenganys, fugides, concentracions i detencions, fins que arriba l’espectacle inaudit d’una Barcelona en flames, encesa per una part dels mateixos catalans que exaltats, rauen equipats, organitzats i alliçonats per uns instigadors que des d’una “suposada” ombra, donen ordres estratègiques i planificades subministrant els recursos necessaris per “fer la feina”.
Qui i com s’ha permès que una ciutat pròspera i assenyada com Barcelona cremi? Com és possible que la rauxa esdevingui deliri per quasi dos milions de persones, de les quals una part –fins ara de “gent de pau”-, seguint ordres, esdevé violenta, en una acció dirigida, que fa que les forces policials se’n facin creus. Mentre, l’altra part de la “gent de pau”, rau “estratègicament” en silenci donant suport implícit a l’extorsió. Mirem de trobar respostes d’aquest fenomen en la Psicologia Social.
Psicologia de les masses. Le Bon ens explica en el llibre amb aquest títol perquè uns individus poden anar-se encomanant del comportament d'uns altres, fins a conformar un col·lectiu compacte que segueix cegament instruccions, rebudes sempre des d’un comandament únic, sense qüestionar-se res, per surrealista, amoral o estrambòtica que sigui l’ordre. En pertànyer a un gran grup homogeni, l'individu perd la seva independència de pensament per subordinar-se al grup, un grup que pot arribar a cometre les pitjors barbaritats, que considerarà legítimes, en quedar protegit pel gruix d’una massa que no es pot equivocar.
Els instigadors han aconseguit, doncs, un “ariet” extraordinari que no dubtaran en projectar contra tots aquells que s’oposin a les seves exigències, animant a aplaudir propostes que serien execrables per l’individu però que són lloables per al grup. Així doncs, no es tracta d’un trastorn individual, si no d’un fenomen col·lectiu.
Deliri obsessiu col·lectiu. Quan un grup, societat o part d’ella, perd el sentit de la realitat per endinsar-se en un comportament exclusivament regit per emocions que cursen en exaltacions de l’estat d’ànim (ansietat, plors, angoixes, o lamentacions paral·lelament a sacrificis físics o econòmics) la racionalitat no hi té cabuda.
Afegint a aquest perfil un pensament simplista i suggestionable, el col·lectiu s’enroca en una dissonància cognitiva (Tensió o ansietat que experimenten els individus quan les seves creences o actituds entren en conflicte amb el seu comportament. “Sé que fumar és perillós però no deixo de fer-ho perquè a mi no em passarà res”…) que l’objectiu finalista del propi gran grup manté intacta
El grup s’engresca ell mateix, trobant “el valor” d’escridassar, insultar, maleir o fins i tot agredir als percebuts com enemics. Això sí, sempre que s’estigui en grup, que és el que els dona la força i la “legitimitat”, un comportament que no gosarien tenir de forma individual o aïllada.
El mateix Freud ens diu: “l'individu es veu com membre d'una tribu, poble, casta o institució que s'organitza en una massa o col·lectivitat”. Si en un moment donat part d’aquest col·lectiu per raons de diferenciació o presa de poder decideix aïllar-se de la resta, cal transformar la part rebutjada en enemic “imaginari” que justifiqui el procés de separació.
A banda dels grups sectaris, religiosos o directament de la milícia, podem identificar, a més del secessionisme, per raons de reivindicacions polítiques, exemples propers de “rauxa de multituds”: els indignats del 15M (Espanya), la primavera àrab (Tahrir), les armilles grogues (França) o darrerament el moviment de les sardines (Europa). Cada col·lectiu amb el seu específic i particular bagatge de continguts reivindicatius.
Arribats a aquest punt del article, els lectors ja hauran percebut que la psicologia social de masses que ens explica molt bé la dinàmica d’aquest fenomen, és aplicable, fil per randa, al que està passant a Catalunya. Tant de bo que la reflexió que aquí proposem sigui compartida també per aquells lectors vinculats al procés i que ara mateix estan llegint, ells sols, aquest article. Aquesta seria, si no l’única, sí una bona manera de prendre certa distancia emocional i fer entrar al pensament la racionalitat que la emoció ens furta.
Pèrdua de valors i virtuts propis. Una vegada que l'individu queda inserit en una multitud, quasi sempre amb signes plàstics d’identificació externa (roba, ensenyes, logos) els seus valors, o virtuts personals queden definitivament de banda, supeditats als valors del grup. Es tracta, doncs, de centrar-se en allò que “ens és comú i que sustenta l’objectiu”. La reflexió interna o individual, “no toca”.
Arribats aquí, els líders o els gurus ja tenen llest el “seu” projecte. Ara només cal implementar-lo, nodrint a la massa d’actes públics constants, assenyalaments dels opositors, provocacions variades, cercant culpables i l’atenció dels mitjans per mantenir alta la moral i la esperança. Estimular l’odi, i transformar les queixes de l’“enemic imaginari” en “provocacions inadmissibles”. És una variable menyspreable però molt rentable de promoure per aquests grups.
Segons Le Bon, les masses enterren el bagatge d’heterogeneïtat per fer abraçar a tothom una uniformitat homogènia. El Jo deixa d'existir per crear un “nosaltres” (si) i en tot cas un “vosaltres” (no/ja que aquests són els enemics). Les virtuts individuals i fins i tot l’ètica i la moral personal desapareixen entorn l’element de suggestió. Res es qüestiona, els líders son “deus” i sovint cerquen ser “màrtirs”.
Les multituds organitzades es mouen submisament segons les ordres, tot i que hi pot haver estructures internes i passar d’una ordre pública a tot el gran grup a una ordre secreta particular a estaments entremedis de l’estructura.
Els líders son sempre els primers beneficiaris del projecte mitjançant la recollida de fons dels mateixos militants, de subvencions d’òrgans afins, o de les institucions que fan seves. Les promeses son tant típiques com falses o contradictòries: llibertat plena, viure en un món millor idíl·lic, feliç, autogestionat, sense corrupció, variables que –vet aquí!- ningú tampoc es pregunta com serà. Això mai pot ser funció del grup perquè no pensa per ell mateix. És “tasca” dels líders i la confiança és també cega.”Ja ho veurem”.
Una multitud contagiada d’un fervor i una disciplina de to religiós té una gran capacitat invasiva i, sens dubte, fins i tot perillosa per violenta. Els especialistes afirmen que desapareguts els líders desapareix el projecte però sempre hi pot haver hereus que prenguin el relleu.
Als lectors els correspon ara fer la comparació del que han llegit amb realitats passades o presents. En el proper article abordarem els fets, la perversitat dels instigadors i donarem la paraula a Erich Fromm i a les societats malaltisses.
