En la primera sessió del debat d’investidura, un sorprenentment lúcid Gabriel Rufián plantejava un interessant dilema sobre l’estratègia del candidat Pedro Sánchez: “O és un irresponsable, o vol anar a eleccions”. A cop calent, resoldria la disjuntiva decantant-me per la segona opció: vol anar a eleccions. Això no obstant, per mi la disjunció acaba confluint: voler anar ara a eleccions és una irresponsabilitat. Sigui com vulgui, amb Sánchez és molt difícil resoldre les equacions. Segurament no serà la ment més preclara que ha trepitjat el Palau de la Moncloa, però té l’habilitat de caure dret com els gats.  El seu historial ho certifica.

Va caure dret quan, després de dimitir per discrepàncies amb el seu partit (PSOE), que el convidava a abstenir-se per facilitar la investidura de Mariano Rajoy (PP) i acabar amb la inestabilitat política a Espanya (us sona?), va guanyar les primàries imposant-se a Susana Díaz i a Patxi López. Va caure dret quan l’any 2018, després de la sentència de Gürtel, va presentar i guanyar una moció de censura a Rajoy, sent investit president. Va caure dret quan va guanyar les passades eleccions generals amb 123 diputats (39 més que els que tenia). I segurament caurà dret quan el setembre aconsegueixi ser investit ‘in extremis’  president del govern espanyol o, en cas contrari, quan guanyi les eleccions de novembre.

Com resa el titular, sense ser brillant, Sánchez brilla. Això no impedeix que algun dia, a força de temptar la sort, la llum se li apagui. Desconeixent l’estratègia de Sánchez, sense saber ni tan sols si la té, ajornar la investidura té massa riscos. Com ja avançava Rufián, la generositat republicana anirà a la baixa tan bon punt es conegui la sentència del judici del procés, i això s’hi pot afegir la Diada de l’11 de setembre, que s’intueix caldejada. Tot plegat, sense pressuposar que les aspiracions de Pablo Iglesias cotitzin a la baixa. Així, la sort de Sánchez es posarà a prova una vegada més.

En contrast amb la unitat monolítica de la dreta, el darrer i lamentable espectacle ofert per Sánchez i Iglesias (‘tanto monta, monta tanto’) torna a demostrar que, com deia el filòsof Gustavo Bueno, “la unió de les esquerres és una idea absurda”. Les dretes han vingut a pactar i a repartir-se el botí, mentre les esquerres es barallen eternament. Des de la recuperació de la democràcia, a Espanya no hi ha hagut mai un govern de coalició de cap mena i, vist com està el pati, res fa indicar que el primer hagi de ser necessàriament d’esquerres. Encara que les enquestes diguin que, en una eventual contesa electoral, Sánchez encara no ha tocat sostre i continua creixent, jugar a la ruleta russa política comporta certs riscos, i les dretes aguaiten l’oportunitat de prendre el poder. Potser al final, Sánchez i Iglesias pagaran cares les seves respectives arrogàncies.