Ens queden només 138 dies per saber de quin mal haurem de morir els barcelonins els pròxims quatre anys. Parlo de les eleccions municipals i veient que la inseguretat és el problema que més amoïna els meus veïns, segons constata l’últim baròmetre semestral, està molt clar que la dreta ja té mig camí guanyat. Sols tenim quatre mesos per contrarestar el discurs de la por que utilitzen falsaris com el ciutadà Valls, perquè del contrari ens passarà que “el temor podrà amb nosaltres i, preses del pànic, acudirem al líder. Ens prometrà ordre, en prometrà pau. I tot el que ens demanarà a canvi serà la nostra silenciosa i obedient submissió”. Les paraules no són meves, són una adaptació de les frases de V de Vendetta, que són veritats com a punys.

Que els barcelonins situïn els problemes de seguretat per davant de l’accés a l’habitatge i l’encaix de Catalunya a Espanya hauria de disparar totes les alarmes. Les primeres, les de l’oposició progressista que juga a confondre l’opinió pública barrejant seguretat amb convivència per erosionar la fAda Colau i alimenta de forma irresponsable el discurs de la repressió. “Els artistes menteixen per dir la veritat mentre que els polítics menteixen per amagar-la”, perquè no és cert que Barcelona sigui més insegura ara que quan governaven Trias, Hereu, Clos o Maragall. Cap d’ells va ser capaç de resoldre els robatoris, el tràfic de drogues, la brutícia i la prostitució més enllà d’aprovar lleis repressives per al ciutadà mentre feien la vista grossa amb el turisme.

Mentre la galàxia independentista segueix tirant-se els trastos al cap per controlar el cap i casal de Catalunya aplanant així el camí a Tete Maragall -sempre que al final el processisme opti pel seny, és a dir, el vot útil-, Colau va fent caixa de la feina feta i l’assot d’immigrants i pobres continua amb el seu càsting per muntar una llista de cognoms il·lustres que dissimuli la pudor a podrit que fa el seu pacte amb els feixistes a Andalusia. Tothom que conec està espaordit davant la possibilitat d’una victòria de Valls que acabi amb dècades de tradició progressista a la ciutat –si exceptuem la distorsió dels quatre anys de CiU-. I jo els responc que “el poble no hauria de témer els seus governants. Són els governants els qui haurien de témer el poble”.

En aquest context de desassossec generalitzat fomentat en gran part pels mitjans de comunicació, només faltava saber que el nostre cervell és fàcilment piratejable i que hi ha energúmens que porten anys investigant com manipular-lo perquè cliquem determinats enllaços, comprem determinats productes i votem determinats polítics i ideologies pensant que ho fem lliurement encara que defensin que “la guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud i la ignorància és la veritat” (1984). Ho explica l’historiador i escriptor israelià Yuval Noah Hariri, autor de la frase “no devem subestimar l’estupidesa humana”, un dels mantres que més consol em proporciona quan ja no entenc res de res. Sempre que pot Hariri recorda que el feixisme és temptador perquè “pirateja els nostres sentiments de por, odi i vanitat, i després els utilitza per destruir”. Que després no vingui ningú dient que no ho sabia.

Tanmateix, no vull ser au de mal averany. Per això, malgrat que “cada cop que he vist canviar aquest món sempre ha estat a pitjor” i que dol veure com les víctimes obliden ràpid les infàmies patides i tornen a votar els seus botxins, segueixo confiant que “una ment oberta pot canviar el món” i que Barcelona tornarà a donar una lliçó frenant l’avenç de la ultradreta i enviant a la paperera de la història oportunistes i dictadors de pa sucat amb oli. Continuo manllevant les frases del mític còmic perquè no hi ha exercici més reconfortant que saber que “la justícia, la igualtat i la llibertat són alguna cosa més que paraules. Són fites” universals. Per seguretat, el 26-M no ens quedem a casa.