Hi havia una vegada en un diari que ja no existeix que a cada Santa Jordina se seguia el mateix ritual: a mig matí arribaven uns cubells plens de roses i un munt de llibres gentilesa d’editorials amigues que les secretàries de direcció preparaven perquè es repartissin als redactors. Les dones rebien del director de torn una rosa i els homes un llibre, i tothom ho veia molt normal. Fins que aquesta diada tan nostrada va coincidir amb un dia meu especialment feminazi i Vicent Sanchis va acabar pagant els plats trencats. S’acostava amb cara de babau –tots els homes fan la mateixa cara quan van amb la punyetera rosa a les mans- sense saber que jo l’esperava amb els ullals esmolats i tan bon punt em va allargar la floreta li vaig dir que jo també sabia llegir i que si no hi havia llibre, la rosa ja se la podia confitar.

Després d’uns segons de tensió a la redacció –feia poc que n’era el director i, com a valencià faller de pedra picada que és, ens tractava a tots a crits i renegava improperis tavernaris com un pirata- li va fer gràcia l’estirabot i em va regalar les dues coses. A partir d’aquell moment, la diada de l’amor masclista ho va ser una mica menys perquè tots –fóssim carn o peix o un poc de tot o res de res o tot alhora- rebíem la rosa, que es marcia ràpid als gerros improvisats fets amb ampolles de plàstic, i el llibre, quasi sempre obra d’un avorrit autor del règim pujolista. Encara havia de ploure molt perquè arribés la Khaleesi muntada en un drac repartint estopa, però va ser un començament.

La diada de Sant Jordi també és la de Santa Jordina encara que no ho sembli. Ens havien explicat tantes vegades que un home havia mort el drac que tothom posava al seu fill Jordi de nom, però pocs s’aventuraven a posar Jordina a les filles perquè ningú imaginava que una noia verge i pura fos capaç de matar una formiga. Els més agosarats provaven amb Georgina, però l’èxit de l’empresa sempre depenia de l’humor del funcionari franquista de torn del registre. En el nostre cas, el mal bitxo es va negar a inscriure el nom del meu germà: si es volia dir Oriol també s’havia de dir José. Per culpa d’aquell cretí el meu germà té un nom compost de sant que només utilitzem per treure’l de polleguera.

No sóc de celebrar sants ni santes –més aviat sóc de les que els imagina en barbacoes populars- i amb el pas dels anys, però sobretot arran de la meva delirant incursió efímera en el món editorial i del corresponent trauma que arrossego des del 2015, intento ignorar el 23 d’abril. Ho faig perquè aquesta festa s’ha convertit en un reclam comercial que em fa enrogir de vergonya. I no és només per l’espectacle mediàtic de dubtós gust literari, sinó perquè la venda de roses amaga un lucratiu negoci que es nodreix de l’explotació de dones i nens del tercer món, i de pràctiques poc sostenibles des del punt de vista ecològic per l’ús de pesticides i el consum d’aigua. A més, de llibres interessants en tenim tot l’any i si una ha d’esperar-se fins avui per comprar-ne un és que la humanitat no té salvació possible.

Tanmateix, si avui escric de la diada de marres és per retre homenatge a totes les Jordines, siguin santes o bruixes o putes o males pècores. Perquè cada dia som més dones les que matem dracs sense armadura ni llança ni cavall. Ho fem quan ens enfrontem a un marit violent, quan reivindiquem paritat salarial, quan reclamem el nostre dret a avortar i a estimar com vulguem, quan denunciem les violacions i els tractes discriminatoris en tots els àmbits socials, quan combatem els tabús de la menstruació i la menopausa, quan presumim d’hormones alterades, pits caiguts i aixelles peludes, i celebrem la bellesa del nostre cos que, sorprenentment, no deixa d’expandir-se en totes direccions com l’univers a partir dels 50.

I posats a parlar de llibres escrits per dones, recordar que hi ha vida més enllà de la plumífera xurrera Pilar Rahola i recomanar la lectura de La chica de la Leica, de l’Helena Janeczek per la seva original forma d’acostar-nos a la intensa però breu vida de la Gerda Taro.