El 16 d’octubre va fer un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó. Un any de dignitat, ja que ni l’un ni l’altre volen ser moneda de canvi per un afebliment de les aspiracions nacionals del país. Un any de dignitat, perquè sabien que les cloaques de l’Estat traurien arguments de sota les pedres per a poder-los fer servir de cap de turc, després del què va ser el primer moment d’emancipació nacional efectiu a Catalunya (la tarda del 20 de setembre davant de Vicepresidència) i el què va esdevenir-ne la culminació, l’èxit del referèndum del dia 1 d’octubre. Tots dos van anar a declarar a Madrid conscients que s’enfrontaven als tentacles d’un Estat postfranquista que, clarament, no tenia cap mena de ganes que tornessin a sortir al carrer. I, si no, a les prou conegudes converses de xat em remeto.

El líder de l’ANC i el d’Òmnium Cultural van ser la presa fàcil perquè també eren els menys protegits políticament, fins al moment. Però, a la vegada, han esdevingut els dos màrtirs més reals de la causa independentista precisament perquè des del carrer van ser els responsables d’un més que evident moviment de contestació popular, no violent, pacífic i forjat en els valors republicans. Van ser la locomotora que va fer que la protesta desbordés l’establishment polític, el català i l’espanyol. N’estic segur que, del paper de l’Assemblea Nacional i Òmnium Cultural en aquest procés de maduresa política de l’independentisme se’n faran tesis doctorals. Per una banda, pel què ha suposat per la política espanyola, en el seu conjunt, que dues entitats socials hagin esquerdat els consensos de la transició. Per altra banda, perquè ambdues organitzacions han demostrat ser forces d’innovació en la comunicació i gestió política, en la relació entre agents polítics i ciutadans (o votants).

Però, sobretot, seran objecte d’estudi pel què representa l’empresonament injust dels seus dos líders. Perquè acusant de rebel·lió a un i l’altre Espanya es posa al costat dels països menys democràtics de la Unió Europea, dels que més han limitat els drets polítics dels seus ciutadans; perquè la manera com s’han construït les proves per la seva actual privació de llibertat fa aflorar els vicis més poc sans de la raó d’Estat; perquè han fet descobrir la cara més amarga de les relacions clientelars entre el sistema de mitjans de comunicació i el sistema polític a l’Espanya contemporània, el de les filtracions i les sentències redactades a cop de teletip.

La manera com han enfocat el captiveri ha estat diferent. Però, de forma legítima, tots dos han buscat la manera d’usar la seva situació personal per a poder influir en els esdeveniments recents. Mentre Sànchez ha fet el pas i s’ha enrolat a la política, Cuixart ens continua fent d’activista amb els seus missatges compromesos a ulls del independentisme, però a la vegada pedagògics i còmplices amb aquells qui, des de la discrepància en l’eix nacional, no volen sentir ni a parlar de la retallada de drets polítics i socials. A ulls dels qui ens ho mirem des de la distància, un ha passat a formar part del pragmatisme dels aparells polítics i l’altre s’ha refugiat en una certa espiritualitat intel·lectual que compensa el tocar de peus a terra del seu lloctinent, que fa la feina de trepitjar el carrer. Dues formes legítimes de viure una situació que queda al marge de l’ideal de l’Estat de dret.

Alguns diuen que, des de la presó, es poden radiografiar els esdeveniments amb més perspectiva, més aïllats del tacticisme quotidià. I, a tenor del què s’està veient, Lledoners s’ha convertit en la base d’operacions de les forces actualment en el Govern i, també, de les desavinences en el sí dels grups parlamentaris republicà i juntaire. D’altres, però, coneixedors de la duresa de la reclusió, afirmen que entre quatre parets un pot perdre la noció del temps, de l’espai i la capacitat d’anàlisi. La rapidesa amb què passen les coses difícilment ens donarà prou elements per saber quina mirada és la correcte. Però, l’independentisme ara té l’objectiu de poder recosir estratègies una vegada ha caigut als tentacles del franquisme sociològic que continua passejant-se per Madrid. I, en aquest punt, igualment com Sànchez i Cuixart van ser vectors de canvi quan eren al carrer, des de dins també s’han de conjurar per fer els possibles perquè els qui ara piloten el vaixell (a la Generalitat, al Parlament i als ajuntaments) siguin capaços de recuperar la iniciativa amb la mateixa dignitat que ells porten la seva reclusió.