Si hi ha un polític català i espanyol que ha estat a l’altura i ha exercit un lideratge responsable i solvent des que es va desfermar la pandèmia de la covid-19, aquest és Salvador Illa, l’exalcalde de la Roca del Vallès i actual ministre de Sanitat. El seu to mesurat i respectuós, però a la vegada ferm i convincent, ha merescut el reconeixement de tothom. I això, en una classe política abocada a la divisió i a la crispació compulsiva, és un valor que cal subratllar.

Hereu del mestratge conciliador de Josep Tarradellas i de l’energia reformadora d’Ernest Lluch, el ministre Salvador Illa és un luxe que Catalunya, immersa en una terrible crisi i esquinçada pel procés independentista, no pot desaprofitar. Ara que s’acosten les eleccions per renovar la presidència de la Generalitat, és l’hora que Salvador Illa faci el pas.

El PSC ha de ser conscient que Miquel Iceta ja ho ha donat tot. Va salvar els mobles i la coherència del partit en els moments més turbulents del procés i, com a candidat, va obtenir uns resultats correctes en les eleccions del 2015 i del 2017, lluny, però, de dur els socialistes al Govern. Tornar a presentar-lo de candidat és un error, quan Salvador Illa ha demostrat que és un polític capaç de concitar l’adhesió de grans capes de la població a dreta i a esquerra, més enllà de les sigles del partit.

Les eleccions d’aquesta pròxima tardor vénen marcades per la fi del pujolisme -que el jutge José de la Mata ha qualificat d’“organització criminal”-  i la necessitat imperiosa de reconstruir el país després del daltabaix que patim. Salvador Illa és avui l’únic polític que pot fer sortir Catalunya del fons del pou.

Per encarar la represa és imprescindible, per exemple, que les empreses que van fugir, espantades, per les turbulències del procés independentista retornin la seva seu social i la seva activitat a Catalunya. I això només serà possible si al capdavant de la Generalitat hi ha una persona ponderada i que inspira confiança, com Salvador Illa.

També és urgent procedir a una racionalització de l’administració catalana, trufada de càrrecs i d’assessors que cobren uns salaris escandalosos, a més d’organismes absolutament inútils que acaparen molts recursos públics que són necessaris per cobrir les urgències que ha provocat el ‘tsunami’ de la pandèmia. Catalunya ha de retornar a la via del diàleg i de la tolerància per recosir la societat –som un sol poble!- i refer, des de la lleialtat institucional, les relacions amb Espanya i la Unió Europea. 

El procés independentista va començar amb la imputació i “decapitació” de l’hereu de la dinastia pujolista, Oriol Pujol, per l’“affaire” de les ITV. D’això fa vuit anys. Vuit anys que hem perdut miserablement i que han provocat la divisió, el retrocés i la decadència de Catalunya, com mai s’havia vist des de la Guerra Civil. 

Els governs independentistes (Junts x Sí i Junts x Catalunya-ERC) han estat nefastos. Ho dic sense cap agror i recança. Només en deixo constància. No han aconseguit el seu objectiu programàtic –la secessió del territori del Principat- i, en canvi, han provocat un caos que ha acabat afeblint les estructures fonamentals de la societat catalana.

Durant aquests vuit anys, els independentistes –que són la sublimació del projecte nacionalista endegat per Jordi Pujol- han tingut l’oportunitat de demostrar de què són capaços. Han gaudit del poder gairebé omnímode i han tingut a la seva disposició milers de milions de pressupostos públics (Generalitat, diputacions, consells comarcals, ajuntaments…) per gastar. El resultat, objectivament, ha estat un desastre: per ells i per tothom.

Les pròximes eleccions ens obren la porta a canviar de paradigma i encetar una nova via. Sense cap ànim revengista ni cap llei del pèndol. Senzillament, intentant construir, des del govern de la Generalitat, una societat més cohesionada, més pròspera i més amable que pugui afrontar els enormes reptes i les il·lusionants oportunitats que ens dona la transició ecològica, en la qual Catalunya té grans potencials que hem de saber aprofitar.

En aquest context, la candidatura de Salvador Illa pot ser la palanca que alliberi totes les energies que han estat reprimides durant tant de temps i que no volen altra cosa que el progrés en pau de Catalunya. El seu tarannà dialèctic i empàtic facilita que es pugui forjar una àmplia entesa de país, des dels nuclis raonables de Ciutadans –que hi són- fins als segments més possibilistes i pragmàtics de l’independentisme, que també hi són, passant per la socialdemocràcia, el nacionalisme moderat i els comuns.

La imputació judicial de la família Pujol i de la seva trama de col·laboradors –descrita amb precisió quirúrgica pel magistrat José de la Mata en el seu acte de processament, que hauria de ser d’obligada lectura per a tothom- marca el punt final a una llarga etapa que va començar fa quaranta anys, amb l’elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Les seqüeles d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra han estat, en síntesi, una continuació agònica i esperpèntica d’aquell “élan” fundacional del règim nacionalista i corrupte encetat l’any 1980.

Les pròximes eleccions són el moment llargament esperat de fer un “reset” en la convulsa i desgraciada història de Catalunya de les últimes dècades. I ningú millor que Salvador Illa, una “criatura” política de Romà Planas, el fidel secretari de Josep Tarradellas, per dirigir-la. Tornem on érem, que no ha estat res, i aquesta vegada ho farem bé i ens en sortirem. Llarga vida a Catalunya!