El capitalisme financer i globalitzat, ajudat per la ideologia tòxica neoliberal, és encara hegemònic en la cultura, l’economia i la política i ho contamina tot.
El pacte social s’ha trencat. La ideologia socialdemòcrata en el seu temps va permetre la defensa de drets socials i millorar l’economia de les classes treballadores, però ha topat amb un capitalisme que ha trencat aquest pacte i que ara està actuant per reduir els drets socials, aprimar cada cop més els serveis públics, disminuir l’estat com a regulador del mercat i depredar el medi i els seus recursos pels beneficis a curt termini. Davant d’això la socialdemocràcia s’ha convertit en social-liberal i intenta, en el millor dels casos, gestionar la misèria.
Cal proposar-se canvis estructurals profunds, radicals, del model social, econòmic i ambiental. Les alternatives segurament no seran revolucions globals. Intents d’alternatives a l’actual model neoliberal, hegemònic encara, s’estan donant ja des de baix, des de la gent organitzada i des d’alguns municipis, amb noves formes d’economia.
En salut i en sanitat aquest sistema condiciona el futur de la sanitat pública i la salut com a dret de les persones, com a bé comú, universal i de qualitat. El model neoliberal pretén deixar els serveis públics minvats i que donin cobertura de beneficència, com al segle passat, de manera que les persones amb poder econòmic suficient utilitzin altre cop el mercat (entitats privades de negoci) per les seves necessitats de salut. I si pot ser, que aquestes entitats rebin diners del sistema públic per donar a aquests serveis més negoci assegurat.
A més, als interessos econòmics de fer negoci amb la malaltia el que els hi va bé és que hi hagi molts malalts, si pot ser crònics, amb molta medicació i utilització dels serveis sanitaris sofisticats, però que no es morin (es queden sense clients). En definitiva, no els interessa la salut de la població, el que volen es la medicalització de cada cop més facetes de la vida.
Alguns exemples: a Barcelona, l’hospital privat amb lucre (concertat amb el CatSalut) fa més del doble de parts per cesària que els altres hospitals públics, fet que és un mal indicador de qualitat, però bo pel negoci.
Un altre exemple: el cribratge poblacional del càncer de mama. Tenim un programa de detecció precoç del càncer de mama a la població femenina. Aquest programa és força car però salva vides (i períodes de dolor i angoixa). Però mentrestant, la incidència de càncer de mama segueix avançant any rere any i no ens preguntem ni actuem davant aquest augment. Això no només no és negoci per la sanitat, les farmacèutiques i industries de tecnologia sanitària: és enfrontar-se amb el model social i econòmic de mercat. La sanitat està avui prioritzada a interessos de malaltia i no de prevenció de la salut. Actuem a final de canonada, salvem algunes vides, però amb molt poca eficiència i molt dolor i malestar.
Els mites dels nous avenços, els nous tractaments miraculosos, les noves tecnologies, les noves malalties, fomenten i fan créixer el model sanitari de malaltia.
Com deia un vell professor de salut pública referint-se a la medicalització: “Quan vaig néixer a Escòcia la mort era vista com a imminent, mentre em formava al Canadà vaig comprovar que es vivia com a inevitable, però en la meva residència actual a Califòrnia, sembla que es percep com a opcional“. Per molts interessos és important allargar el mite de l’esperança de vida encara que sigui amb molt mala qualitat.
No podem seguir vivint d’il·lusions i enganyar-nos gestionant el model actual de sanitat, de salut i, en definitiva, social i econòmic que mana ara. Calen canvis radicals. El camí és la salut pública, la prevenció, la protecció, l’actuació ferma sobre els determinants socials, culturals i econòmics, una economia social des de baix, un sistema sanitari públic universal i primarista, que vol dir que la salut és cosa de l’atenció primària i comunitària en el sistema, i que els altres recursos han d’estar molt controlats i transparents perquè no es posin al servei del mite sinó al servei de la salut comunitària. Més que fer més plans i estratègies plenes de literatura cal canviar les prioritats en el repartiment de recursos, i això és una revolució.
